Es va aixecar del llit i, amb el que portava posat, va sortir de casa. Josefa Padilla, amb 76 anys, va creuar la porta de matinada. Des d’aleshores no hi és. Busquen, però no troben. Tenia Alzheimer. Tot i que no el patia en estat avançat, la cruel malaltia es va tornar indomable. Va mostrar la seva pitjor cara a la nit, mentre els seus cuidadors dormien. En camisa de dormir, amb sabatilles d’estar per casa, va sortir amb sigil. Quan es van despertar ja no hi era. Fa dos anys que la Guàrdia Civil, la seva família, i centenars de voluntaris i amics criden el seu nom. Aquella nit alguna cosa es va parar a El Cortijuelo, una pedania de Quesada (Jaén). Amb uns 66 habitants censats, des del 3 de setembre del 2019 falta la Josefa.

Cada any desapareixen a Espanya desenes de persones grans. En la majoria dels casos, es tracta d’avis amb malalties neurodegeneratives o deteriorament cognitiu. Gent gran amb episodis de demència, Alzheimer, que és fàcil que es desorientin i no siguin capaços de tornar al seu domicili. El 2020 es van denunciar 75 desaparicions amb aquest perfil. Segons l’informe publicat pel Centre Nacional de Desapareguts (CNDES) del Ministeri de l’Interior, 26 continuen sense localitzar. 

Josefa Padilla sempre va ser una dona molt forta. Activa, treballadora. Tot terreny. «Va tenir sis fills. Va viure i es va forjar al camp. No deixava de treballar. Cuidava els seus pares, la seva sogra», recorda la María José, la seva filla. «No tenia por de res i podia amb tot . Tirava endavant i afrontava el que vingués. Ella s’encarregava: els comptes, la casa, les compres, les obres», explica. La vida va canviar el 2014. «Va començar a perdre la memòria, a fer els menjars molt rars». Van arribar les badades, «es deixava el gas (encès). Es deixava la roba bruta, quan això era impensable en ella». Va arribar el diagnòstic: La Josefa tenia Alzhéimer. 

Fins aquella nit, la del 3 de setembre, la malaltia es va mostrar en una fase poc avançada. «Ens coneixia a tots. Coneixia la gent. El que més havia canviat és que la seva vida es va tornar sedentària. Calia obligar-la a caminar, a sortir», explica la seva filla. Aquella nit, la del 3, la cruel malaltia va fer que caminés sola. La desorientació, traïdora, va arribar de sobte. 

«A les sis del matí, quan el meu germà va anar a la seva habitació, la meva mare ja no hi era»

«A les sis del matí va saltar l’alarma. El meu germà, que s’havia quedat amb la seva parella a casa per cuidar-la, es va aixecar per anar a treballar. Quan va anar a l’habitació la meva mare ja no hi era. Va revisar la casa. Per dins i per fora. Va sortir al carrer. No hi havia rastre d’ella. A dos quarts de vuit ja preguntava a tot el que passava per la porta. A dos quarts de nou hi havia més de cent veïns buscant-la. Va sortir amb el que portava posat, en camisa de dormir i sabatilles. No hem trobat a faltar res».  

Immediatament es va posar en marxa un ampli dispositiu que va comptar amb la col·laboració de veïns de Quesada i d’altres pedanies. A les nou del matí ja era a la zona la Guàrdia Civil i s’havia activat al 112 Emergències. «El primer que van fer va ser comunicar al pantà que tallessin l’aigua del riu, perquè a prop de casa hi ha el Guadiana Menor. Anava amb molt cabal perquè estaven desguassant el pantà. L’endemà van venir els GEAS (Grup Especial d’Activitats Subaquàtiques de la Guàrdia Civil), els gossos de la Unitat Cinològica. Aquella mateixa nit van venir drons, l’helicòpter, Seprona, Medi Ambient... i moltíssims voluntaris. Fins i tot van desviar el riu amb excavadores. Però no hi va haver cap rastre, ni indicis. Res. La meva mare no hi és», explica amb dolor María José, «la meva mare no apareix».  

Des de l’arrencada, la hipòtesi principal va ser l’accident. Els investigadors apunten que la Josefa va sortir de casa i es va desorientar. El gos rastrejador de la Unitat Cinològica va marcar el camí. «De casa va anar directe al riu. Va marcar fins allà. Ja no sabem si va caure... Es va parar al riu», explica la María José.

«Només vull pensar que no va patir», afirma amb dolor, que sona també a prec. «Mai havia sortit de casa sola. Mai de nit. Només puc pensar que potser va passar perquè aquell dia va canviar una mica la seva rutina», pensa en alt, intentant trobar una explicació al terrible moment. «El meu pare havia estat ingressat quatre dies a l’hospital. Ell n’era el cuidador principal. Li van donar l’alta el dia 2 de setembre. Es van trastornar una mica els seus hàbits. Van anar a Jaén, a una hora de camí, a casa de la seva germana. Van recollir el meu pare i els van portar a casa. El que pensem és que no es va adonar d’on era aquella nit, que era amb el meu pare, i va sortir buscant-lo».

Són incomptables les batudes i «enorme el compromís de la Guàrdia civil» en la recerca de la Josefa. «Quan va desaparèixer la meva mare, el sergent Robles, encarregat del cas, va anul·lar les seves vacances. El seu recolzament és constant». Sense paraules per agrair el gest d’associacions i voluntaris, segueixen i continuarà buscant. Amb dolor, patiment, però sense treva.  

Del total de desaparicions actives no resoltes, el 8% són de gent gran amb deteriorament cognitiu. Com la Josefa, es troben el Teodoro, el Jesús, la María, l’Abdon, l’Ángel, la Lucía i una llarga llista a la qual la seva família busca. Van sortir desorientats. No van tornar. No poden. No saben. Estan perduts. Desapareguts.