El mes de maig passat, la policia de Merseyside, al Regne Unit, va difondre una investigació excepcional. Havia capturat un narco anomenat Carl Stewart gràcies al fet que en una distracció havia penjat una foto de la seva mà. A Stewart li agradava el formatge blau Stilton i va publicar a Instagram una foto en què en subjectava un tros acabat de comprar. Això el situava al lloc del crim. Només se li veia el palmell, però n'hi va haver prou per identificar les empremtes dactilars. El cas va fer la volta al món i va sortir en tota la premsa internacional. Però hi va haver qui va alçar una cella. Un d'ells va ser Luis Monje, biòleg i professor de fotografia científica. Això li sonava de sobres. A Espanya, anys abans hi havia hagut un cas semblant.

El setembre del 2014, la policia científica va rebre un requeriment de la Brigada de Patrimoni Històric. Havien descobert una subhasta 'online' de peces precolombines protegides. Eren figuretes petites, així que el traficant que les venia les va fotografiar mentre les subjectava al palmell de la mà. Era un 'selfie' més. Amb una mà mantenia el mòbil i fotografiava l'estatueta de l'altra. La policia només tenia aquestes fotos i la brigada de Patrimoni va provar sort amb els seus companys de la Científica. Samuel Miralles, especialista de policia científica, recorda el cas i la tècnica aplicada. «La funció de la secció de tecnologia de la imatge és fer que aflori informació que no podem veure a simple vista, millorar la imatge amb propòsits forenses, millorar els bits que conté l'arxiu».

Miralles explica els detalls en una sala al complex policial de Canillas, a Madrid, al costat dels companys que van participar en el cas. En pujar una foto a la web perd qualitat i la policia científica reverteix en la mesura possible aquest procés. Una vegada millorada la imatge, afinada en contrast i nitidesa, passa a la secció d'identificació. «Anem pentinant l'empremta perquè guanyi contrast i resolució», explica Juan Cuadrado. Amb l'empremta pentinada, van buscar els punts que identifiquen cada persona i si coincidia en alguna base de dades policial. «De les 10 fotos, el vam identificar en set. En tres no hi havia punts necessaris», afegeix l'agent Elena Ruiz Mediavilla. En la identificació estàndard, la policia necessita dotze punts de coincidència a l'empremta. Al final el tenien per a tres dits diferents de la mà esquerra. Aquesta era la mà amb què el venedor sostenia les figuretes mentre fotografiava amb la mà dreta. El traficant era un home de 41 anys amb antecedents per delicte contra el patrimoni.

El cas va seguir el seu curs i el juliol del 2021, Miralles, Mediavilla, Cuadrado i Juan Carlos Jara van publicar la investigació a la revista científica 'Forensic Science International'. Ana García, cap de servei de la Unitat Central d'Identificació, ironitza que va estar a punt de moure el cas en la premsa internacional en veure la repercussió que havia tingut el cas britànic. Monje explica que la tècnica és relativament nova i que no té més de quatre anys i que és només un dels camps de la fotografia forense. «L'anterior és només una cosa mínima i anecdòtica dins del gran camp de la fotografia forense, que inclou cada vegada més especialitats: fotografia visible, IR, UV, termogràfica, fluorescència, luminol, ressaltament d'empremtes dactilars, de calçat, vehicles, documentoscòpia, autentificació de falsificacions, anàlisi d'imatges de mòbils...».

D'una foto de la mà es poden identificar les empremtes. Però no només això. «A més de la principal [la informació dactiloscòpica], podem deduir moltes professions [per les marques i durícies]. Anells, rellotges, taques..., aporten també molta informació», assenyala Monje. Vivim envoltats de càmeres i, cada vegada més, la policia es troba imatges que necessita ampliar, tractar i millorar per identificar matrícules, per exemple. «¿Fa 10 anys quantes persones amb càmera veia vostè pel carrer que no fossin turistes? Segur que menys del 0,1%. Ara són el 99% els que porten a sobre un 'smartphone' amb càmera automàtica i la gent fotografia i grava qualsevol succés que veu. Això es tradueix en milers de proves gràfiques que inunden els jutjats».

La comissària de la Unitat Central d'Identificació, Begoña Sánchez, assenyala que no és complicat que els jutges acceptin aquestes proves. «Treballem amb normes de qualitat per defensar-les en un judici». Els especialistes de Policia Científica no tracten amb prou feines amb els que els manen. Que tothom porti una càmera a sobre dona més feina a la policia, però no només perquè hi ha més proves. «També hi ha cada vegada més gent que sap editar aquestes fotos i les pot falsificar amb prou qualitat per enganyar el jutge», explica Monje. Aquest presideix l'Associació Espanyola d'Imatge Científica i Forense que ha format un grup d'autentificació digital: «Mirem d'ensenyar els jutges a detectar i rebutjar de manera senzilla qualsevol foto dubtosa i si és important, entrem nosaltres en acció per analitzar-la i detectar des del mòbil que va aconseguir, les zones que van ser falsificades...». Les fotos deixen la seva empremta.