Un vídeo, una agressió brutal i silenci: Henry, el jove que va desaparèixer a la festa de Cap d'Any

«Familiar, bo, innocent i solidari, molt solidari. Compartia tot el que tenia. Confiava en tot i en tots», recorda Gina. «Henry, no tothom és bo», li deia la seva mare més d'una vegada. Va néixer a Colòmbia, va créixer a Múrcia i, des de feia quatre anys, vivia a Alacant. «Mai es va barallar amb ningú, si hi havia alguna baralla al voltant ajupia el cap», recorda. Treballava i estudiava. Cursava batxillerat a l'institut d'Orihuela Costa perquè tenia un somni: ser Guàrdia Civil. Es va truncar tot: els que somiava que serien els seus companys avui el busquen a ell. «Entrava a classe a les 8.00 hores, a les 14.05 hores agafava un patinet per arribar de pressa a la perruqueria en la qual jo treballava, perquè era el meu traductor d'anglès i francès. Recollia a la seva germana petita, menjava amb ella, jugaven. Després marxava a treballar al restaurant d'una amiga». Es desvivia per la seva família. «La vida és una festa i cal viure-la en pau, aquest era el seu lema. No fer mal a ningú, deia sempre». Instal·lat a Alacant, veient un partit de futbol al costat del seu germà -company inseparable-, va conèixer a l'islandès.

Una mort sobtada, una mudança: l'islandès

«Mare, quina pena. Mira el que ha passat, un company de pis de l'islandès ha aparegut mort a l'habitació». A Gina li van saltar les alarmes. «Aniré al cementiri a ajudar els pares del noi, han vingut a enterrar-lo. No saben espanyol». Els dies van passar i l'amistat amb l'islandès va anar creixent. «Mare, necessita ajuda. Amb ell vivien tres amics, amb la mort d'aquest noi se n'han anat tots. L'han deixat sol. Imagina estar sol en un país que no és el teu...». L'islandès el va atrapar. Gina intentava guiar-lo: «tampoc el coneixes tant. Henry, no tota la gent és bona», però el caràcter solidari i protector del seu fill es va imposar. «Necessita ajuda. Mare, aniré a viure allà, perquè aquest noi no pot pagar el lloguer. Pobret, es va morir el seu amic...». Henry es va mudar. No tenia necessitat, però va ampliar l'horari de treball, va aconseguir una nova ocupació netejant gots en una discoteca, per ajudar el seu company de pis a pagar el lloguer.

Cops al cap

Aquella nit, la de Cap d'Any, va sortir del restaurant en el qual treballava. Va agafar sopar per a tots, convidava ell. Un grup de vuit amics -quatre d'ells estudiaven en el seu curs- s'ajuntaven a casa. Era especial, per la data; també perquè després Henry -Álex, com l'anomenaven a casa- es mudava de nou a casa de la seva mare. «Ja havia portat a casa meva la seva roba i les seves coses». «Com és que tornes Álex? Ja no ets tan amic?». «No, mare, és molt lluitador. No és bona persona... Jo ja li diré que me'n vinc a viure aquí amb tu». Va ser una de les últimes converses que va tenir amb el seu fill. La va tenir el 28 de desembre. Menjar, alguna cosa de beure, riures. Els quarts, les campanades... Festa. La conversa canvia el to. «A les quatre del matí va començar l'agressió», diu Gina. «L'islandès va començar a colpejar-lo al cap», lamenta. «El motiu no se sap. Alguns 'amics' expliquen que el meu fill va dir que calia denunciar alguna cosa, que alguna cosa que havia passat i potser ell havia descobert no podia quedar així. Va ser quan aquest noi va començar a colpejar-lo molt fort». Trencada, Gina afirma que l'agressor el va fer sortir al carrer. La història que segueix es difumina. Ningú l'explica. El grup d'amics de Henry afirma que el jove va sortir corrent demanant ajuda, però en les seves declaracions hi ha contradiccions, silencis. Només hi ha una certesa: Henry no va tornar.

«Me'l van matar. Per què me'l van matar?». L'1 de gener, Gina va acudir a la Guàrdia Civil. «Sabia que li havia passat alguna cosa. Els investigadors em van preguntar per què i ho vaig dir: Henry sempre em truca, m'escriu...». La investigació va arrencar de puntetes, amb poca força, el dia 2 de gener els vuit amics van ser a la caserna. Els va portar Gina: «Van dir el que van voler. A la mateixa caserna van començar a enviar-se Whatsapps posant-se d'acord en el que havien de dir: digues això, digues allò altre... Tapen, amaguen alguna cosa». La Guàrdia Civil va confirmar que Henry va ser víctima d'una agressió: «Un d'ells li va dir al tinent que els cops sonaven com petards, que tots eren al cap». L'agressor, l'islandès, va confessar que ho havia fet, que l'havia colpejat, però assegura que després Henry va fugir. Un bon grapat de càmeres de la zona no van registrar cap imatge del jove caminant ni demanant ajuda. Van començar les batudes: es va rastrejar tota la zona. Henry no apareixia. Es va voler tancar el cas judicialment, va haver-hi una amenaça, però la família ho va evitar. Es va estancar. Aixecat el secret de sumari, Gina va descobrir alguna cosa que li va gelar la sang: la mort del jove que va unir al seu fill amb el seu agressor no va ser sobtada. «Tenia blaus, agressions, va ser violenta. Encara que la família de l'altre jove no va investigar».

Un agredeix: set miren i un altre ho grava

Centenars de persones es van unir als rastrejos. Els seus amics no van estar a cap. La família de Henry va trobar a faltar sobretot a tres, els seus companys d'institut. Els altres eren amics d'amics, encara que també formaven part del cercle. Després d'una de les investigacions, es va acostar un d'ells. Gina, trencada, li va preguntar, volia saber, «què deia el meu fill, quines paraules havia dit quan el colpejaven. Ell em va dir: 'Gina, ell demanava ajuda i et cridava a tu. Però no li sortia ni la veu dels cops. Estava rebentat per dins. Només deia: mare, mare...'. Aquest noi em va dir: tinc aquest vídeo». Gina el va veure. Es va desmaiar. El vídeo de l'agressió, compartida pels seus amics en un grup de Whatsapp dies després de confessar-se, es va esborrar. «Vam recuperar algun trosset». La Guàrdia Civil el va afegir a la investigació.

«Sense cos no hi ha delicte»

Després dels primers avanços, en els quals tant la família com el cos investigador van aconseguir dibuixar els últims passos de Henry, la investigació es va congelar. «Sense cos no hi ha delicte, diu la Guàrdia Civil». Rastregen, clamen i preguen. Que no s'aturi la investigació, que algú digui alguna cosa. «És clar que a Henry el van colpejar», lamenta la seva mare. «Està tot tan clar: aquesta persona el va colpejar, aquest noi el va tirar davant de tots... per què aquest noi el dia 2 de gener se'n va anar al seu país?, per què ningú fa res?». Al crit se suma la Fundació Europea per les persones desaparegudes QSDglobal. Paco Lobatón, fundador, expert com pocs en desaparicions, i en contacte permanent amb les famílies des de fa dècades, suma també la seva veu. «Aquest cas clama al cel». El coneix bé, la Fundació fa mesos que estudia la manera d'ajudar a la família. «Hi ha molts elements que, sens dubte, poden ajudar al fet que la investigació arribi a terme i no es quedi a terra de ningú», afirma.

«En moltes desaparicions hi ha una escena fantasma», analitza. «En aquesta no. Aquí hi ha una escena en la qual hi ha una sèrie de testimonis, d'elements testimonials de gran pes. Cal demanar-li als investigadors que no abandonin i que li donin tota la prioritat necessària al cas de Henry. Per dues raons: pel gravíssim mal que està produint a la família, incalculable, i per no deixar en impunitat un acte tan manifestament criminal». Henry, el jove que sempre va somiar un món millor, va créixer ajudant. Confiant en tots. Al costat de la seva mare, mentre vivia a Múrcia, repartia entrepans als semàfors a tots aquells que no tenien menjar. Henry, ara, necessita ajuda. Necessita que el busquin. No hi ha descans. No és fàcil, però sí viable, «hi ha fils, traces, amb les quals compondre finalment una solució», conclou Lobatón.