Va enviar el currículum un dimarts, dimecres va fer l'entrevista i dijous va començar a treballar. Ho havia aconseguit, i en temps rècord. Víctor Nuño, un noi de 18 anys de Castellar del Vallès (Barcelona), havia vençut les pors, dels dubtes. Amb un país en plena alerta sanitària, tot apuntava al negre. Les xifres de l'atur, pujant, l'animaven poc, però ell va aconseguir una feina. Motivat pels seus, va enviar el currículum. «Cal començar per alguna cosa, Víctor». Tenia 18 anys, poca experiència i Trastorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (TDAH), amb una minusvalidesa reconeguda del 35%. El van contractar. «Ens vam posar molt contents». La feina era a prop de casa i l'horari era perfecte. Al cap de dotze dies, un accident laboral va posar fi a la seva vida. Una cadena d'errors, negligències, es van tornar letals. Una màquina el va engolir. Va morir allà mateix. No van poder fer res per salvar-lo.
Discapacitat
«Era la seva primera feina», explica Noèlia Salvador, la seva mare. «Sí que havia estat tres mesos en una empresa de pladur, però amb el tema de la pandèmia... Realment aquesta era la seva primera experiència», afirma. «El Víctor em deia: 'Mama, em costarà un munt trobar alguna cosa'. Dubtava molt per la seva discapacitat, per la situació... però va ser tot rapidíssim». La seva mare recorda que estava molt content. «Li van fer un contracte d'un any. Suposo que per la discapacitat l'empresa tenia beneficis». Quan el Víctor li va dir que ho havia aconseguit, no s'ho podien creure: «Estàvem bojos de contents». El Víctor va firmar el contracte. Acabava de començar, formalment, la seva vida laboral: la primera línia del seu currículum era Ferros Sabadell SL, la seva primera empresa. «No sabíem que l'enviàvem a la mort».
Va firmar el contracte, va conèixer l'equip. Era a prop de casa, «a cinc o deu minuts caminant», i tenia moltes ganes d'aprendre. Però les formacions trigaven a arribar. No arribaven. No van arribar. A la conversa s'hi incorpora José Antonio Nuño, oncle del Víctor: «No va rebre formació reglada, més enllà de les explicacions dels seus companys». La roba, específica del lloc, tampoc va arribar. «Víctor, recorda de demanar-la». «Ja l'he demanat, mama». Ho va fer a l'empresa, personalment, i també per WhatsApp. A casa van sentir com va gravar l'àudio que va enviar als seus caps: «Escolta, ¿quan em donareu la roba? Si no, em compro jo alguna cosa semblant». Això va fer. La van comprar: uns pantalons de butxaques i una dessuadora per a la feina, però no va servir. Era el divendres 27 de novembre del 2020. Els divendres el Víctor feia jornada intensiva, sortia a les tres. «Ell va començar com a ajudant», recorda la Noèlia. «Aquell dia no hi havia feina al seu lloc i li van dir que es posés en una altra màquina». No l'havia vist mai, tampoc l'havia utilitzat. Era una planxadora industrial que serveix per aplanar plaques de ferro. «La van treure aquell dia. Alguns empleats pensaven que era nova. Però no ho era, és que no la utilitzaven des de feia almenys 10 anys». El Víctor va anar cap a la màquina, a les set del matí va començar i a un quart de vuit ja es va quedar enganxat. Un company va sentir un soroll. Va acudir a la nau. La màquina l'havia engolit. No van poder salvar-lo.
Ningú podia apagar la màquina
«El van treure els bombers», afirma el José Antonio. «Ja era mort». La policia va acordonar la zona, «i l'empresa no va tenir temps de modificar res». La Noèlia, de camí a la seva feina –en una empresa de riscos laborals– va veure dues ambulàncies a la nau on des de feia 12 dies treballava el seu fill. La mort l'hi confirmaria més tard l'equip de Mossos d'Esquadra. L'informe dels agents, avui en poder del jutge, ho va dir tot: «Les negligències van ser sagnants». «La màquina que va matar el Víctor feia, pel que ens van dir, uns 10 anys que estava en desús», afirma l'oncle del Víctor. «Tenia el sistema de seguretat tret; el botó de parada d'emergència, inhabilitat, i el d'encesa i aturada no funcionava. Només s'encenia i apagava estirant el cable. Quan van intentar treure d'allà el Víctor no van poder apagar-la, van haver d'anar a la paret i desendollar-la». La Noèlia, trencada, afirma: «En diuen accident laboral, però és un homicidi, ni tan sols dic imprudent, dic homicidi. No tenia revisions, no tenia proteccions, ho tenia tot anul·lat. El que no, ho tenia puntejat». Expliquen que en la fatídica màquina els rodets quedaven totalment exposats. «Són rodets que quan agafen una xapa de ferro gran o te l'aplana o l'encorba. Al meu fill el van posar allà sense formació i, a sobre, estava sol. L'empresa està formada per tres o quatre naus limítrofes i ell estava sol en una nau. Quan un dels companys va començar a sentir un soroll estrany, hi va anar i el meu fill ja estava atrapat».
Cadena de negligències
«Si haguessin complert una sola cosa... Potser si hagués portat una granota, ja no l'hauria agafat del pit; o si hagués tingut sensor de moviment, en agafar-li la roba s'hauria parat». La mare del jove continua: «Si hagués tingut un botó de seguretat, el meu fill l'hauria pogut prémer. Si hi hagués hagut només una cosa en condicions, potser el Víctor seria viu». Intenta esborrar la imatge del seu cap, però torna. «Aquests rodets tenen una potència increïble, aplana planxes de ferro. T'agafa un braç, la roba, el que sigui, i allà et quedes. Així va ser». La família suma una infinitat de negligències el dia que el Víctor va perdre la vida: no portava roba de seguretat, no va rebre formació reglada i no se li va fer una avaluació de risc d'acord amb la seva minusvalidesa. «Li havien d'haver fet una avaluació per veure quin lloc de treball podia desenvolupar. Una persona amb discapacitat no pot portar maquinària; tanmateix, el van posar en una». El TDAH, que potser va ser clau a l'hora de firmar el seu contracte, no va constar mai en els serveis de prevenció.
25.000 euros de multa
Inspecció de Treball va actuar d'ofici. Al cap de tres o quatre mesos es va imprimir l'informe. La resolució va ferir tothom. L'import a pagar es correspon amb una infracció greu, no molt greu. «Ho consideren una mort una cosa 'greu', i l'han castigat amb una sanció ridícula», resumeix el José Antonio. La Noèlia, com a mare, com a professional, no ho pot entendre: «Ja partint de la base que és una mort, que hi va haver negligències –reconegudes per l'empresa– hauria de considerar-se una cosa molt greu. Sóc jo la que va perdre el meu fill. És la meva família la que està trencada». Per la revisió d'aquesta sanció lluiten des d'aleshores. La vida del Víctor es va resoldre amb una sanció de 40.100 euros. «Per pagament immediat li van fer un descompte d'un 20%, més un altre 20% per reconèixer els fets, i s'ha quedat en una sanció de 24.960 euros. Surt més a compte pagar una sanció, encara que es mori una persona, que tenir al dia les revisions». La Noèlia i el José Antonio demanen que es revisi el cas. «Els diners no són per a nosaltres, és per a la inspecció, però la mort del Víctor no pot sortir-li tan barata».
Víctor, el noi tímid, introvertit, una mica insegur, però feliç, va marxar aquell matí. La seva veu no. S'ha convertit en símbol de lluita, de prevenció. La seva família ha creat una associació amb el seu nom, «per conscienciar i formar tot aquell que comença al món laboral en matèria de seguretat i salut». La capitanegen la Noèlia i el José Antonio. El del Víctor no és un cas aïllat, hi ha centenars d'accidents, morts, a causa de negligències laborals. Aquest any s'han produït 430 accidents mortals a la feina. No s'aturen. És la seva lluita, a més d'aconseguir justícia per al jove. Honren el Víctor, és la seva bandera, però defensen tots els treballadors.
