«Isidro Lozano està amb vostè?». María del Mar Martí, dona d'Isidro, no oblidarà aquesta trucada. La del calvari. La de l'horror. «Sí, està amb mi, passa alguna cosa?» Estaven fent la compra quan el mòbil va sonar.

- «El seu marit és aquí? Necessitem que vingui».

- «Però és alguna cosa, diguem-ne, greu? És una cosa que...?».

- «No, no. Necessitem parlar amb ell».

Van deixar de comprar, van acudir immediatament. La trucada la va fer un agent de la Comissària del Districte Oest de Màlaga. Quan van entrar, un altre agent es va dirigir a la dona: «El seu marit no sortirà. Ens l'emportarem en el furgó». Era 13 de juny de 2017. Isidro entrava a la presó. Va travessar les portes del Centre Penitenciari d'Alhaurín de la Torre aquell mateix dia, en qualitat de pres, i va passar 352 dies dins. Era innocent. Ho va cridar, ho crida. Gairebé un any després, amb dotze quilos menys, ansietat, depressió crònica, insomni, fòbies, hipotiroïdisme, tromboembolisme pulmonar, fibril·lació auricular i abundant medicació, va aconseguir demostrar la seva innocència. Una agressió, que no va cometre, el va portar a l'infern. Una cadena d'errors el va portar a presó. Els primers, importants, els de l'advocada que el va defensar; els segons, sagnants, els del jutge que el va sentenciar.

UNA BARALLA, A 30 KM D'ON ESTAVA ISIDRO

Estepona, juny de 2008. Dues persones denuncien una agressió en el pàrquing de l'Hospital d'Estepona. Els denunciants afirmen, segons consta en la sentència judicial a la qual ha tingut accés CASO ABIERTO, que tres persones, «Isidro Lozano i els seus germans Eduardo i Juan Carlos», s'acosten al seu vehicle. Que un d'aquests es dirigeix al lloc que ocupa el conductor; els dos restants, al del copilot. Que comença una agressió que només es deté quan una de les víctimes fuig per demanar auxili. No van titubejar, la seva exposició va ser ferma. Preguntats, van tornar a confirmar els noms i van tornar a donar-ne tres: Juan Carlos, Eduardo i Isidro Lozano. La denúncia, falsa, va continuar endavant. No va haver-hi manera de frenar-la. Isidro va entrar a la presó.

Els fets: un pis ocupat i una discussió

El 21 de juny de 2008, a les 9.00 hores, Isidro surt de casa seva i es troba amb el cosí de la seva dona. Van tenir una conversa agitada, jurídicament es tancaria (i es va tancar) amb una multa per faltes lleus. «Volíem comprar una casa i el meu cosí i la seva parella s'havien ficat dins. Isidro va preguntar quan marxarien. Un d'ells va agafar al meu marit per l'esquena i l'altre l'increpava». Els veïns, testimonis de tot, van donar fe dels actes. «Li van fer mal al coll i a la mà», recorda María del Mar. «Vam ser a l'Hospital de Marbella -encara sort- i ells a un que hi havia a Estepona».

Les visites de tots els implicats als hospitals resultaran claus. Quan Isidro estava sent atès a Marbella, els germans d'aquest, coneixedors dels fets, van ser al pàrquing de l'Hospital d'Estepona i els van agredir. De nou, la parella entra a l'hospital per ser atesa. Aquesta vegada, un d'ells, presentava lesions més greus. Vuit dies després es presenta una denúncia per un delicte de lesions amb l'agreujament de traïdoria en el pàrquing de l'hospital. Denuncien que tres persones, Isidro, Juan Carlos i Eduardo, els agredeixen d'improvís i els treuen del cotxe. Arrenca el calvari judicial.

Aquell matí, Isidro havia discutit amb dos familiars de la seva dona i van acabar arribant a les mans. Isidro va anar a curar-se les ferides a l'hospital. De camí al metge, li va explicar tot als seus germans i aquests van agredir als familiars, en represàlia pel que li havien fet a Isidro. «El teletransport no existeix, una persona no pot estar a dos llocs a la vegada. Estàvem tranquils, encara sort que havíem anat a l'hospital», afirma la dona d'Isidro. Recorda que ella i el seu marit només volien que arribés el judici, oblidar-ho tot i descansar.

Segons els documents als quals ha tingut accés CASO ABIERTO, després de la primera discussió -tancada amb una multa per faltes lleus- Isidro va entrar al centre mèdic de Marbella a les 11.23 hores i no va rebre l'alta mèdica fins a les 13.06 hores. En aquest temps, el veu un traumatòleg i li fan radiografies. Està provat, i signat, que va ser aquí, en aquesta franja, aquell 21 de juny de 2008. L'agressió per la qual se'l condemna, segons el doctor que va atendre a un dels implicats, va passar al voltant de les 12.00 a Estepona. El denunciant va ser explorat a les 12.59 hores, quan el traumatisme «feia una hora que evolucionava».

La seva gran carta, el document mèdic que el situava lluny dels fets, no va servir al tribunal de l'Audiència de Màlaga. El va obviar, malgrat formar part de la prova documental durant el procés judicial des de l'inici de la fase d'instrucció. Va haver-hi un 'error' en la defensa. Els tres germans van comptar amb una advocada «poc experta en penal» i que va portar les defenses dels tres acusats: la dels culpables, que després van reconèixer l'agressió, i la d'Isidro, innocent. Veus juristes ho consideren important, però no determinant. Isidro mai va haver d'entrar a la presó. Per si era determinant, els seus germans, en un intent desesperat per fer justícia amb Isidro, es van confessar culpables de l'agressió i van proclamar la innocència d'aquest a través del diari SUR, que va acompanyar a Isidro durant el procés.

«L'autoria queda acreditada a partir de la declaració dels perjudicats». Ho va dir la sentència que el va condemnar a quatre anys de presó i el Tribunal Suprem ho va mantenir. El Jutge, Enrique Peralta, va donar absoluta credibilitat als denunciants. «Vaig pensar que era un malson. Això pot ser real?», lamenta María del Mar. El magistrat va considerar l'exposició, «clara, rotunda, permanent i sense fissures». El que no va veure clar va ser el document mèdic que demostrava que Isidro estava en un altre lloc quan es van cometre els fets. «No sabem si les hores són aproximades, reals, si les posa la màquina, si s'escriuen a mà», va qüestionar el jutge, que va donar per provat que Isidro va sortir abans del que signa el metge, «a les 12.30 hores», li va donar temps a acudir al pàrquing i agredir -també va ajustar l'hora del succés- «a les 13.30 hores» als implicats, «donada la bona comunicació existent per carretera». Dictada la sentència, va arribar el pànic, el terror. També els recursos. María del Mar acompanyava a Isidro en el calvari. El subjectava. Va conviure durant anys amb la possibilitat de ser condemnat per un delicte que no va cometre.

UNA TESTIMONI

Van presentar recursos, la sentència no canviava. No va canviar. «El meu marit és innocent, si us plau», li va pregar més d'una vegada María del Mar al magistrat. Es van esgotar totes les vies i Isidro va entrar a la presó. El magistrat, a més de la veu de les víctimes, va dir secundar-se en la d'una testimoni clau, la recepcionista que estava a Urgències quan va passar tot. En la seva declaració, a la qual també ha tingut accés CASO ABIERTO, la dona manifesta que «no va veure físicament als agressors i que no pot precisar quants ni qui anava al vehicle que va fugir després de l'agressió». Malgrat tot, va ser implacable: «haig de condemnar i condemno a Isidro Lozano com a autor responsable criminalment d'un delicte de lesions», va sentenciar, el 4 d'abril de 2014. El 2017 va entrar a la presó.

«Plorava cada nit», recorda María del Mar. «Les dues nits que no vaig plorar en tot l'any, era per cansament, perquè queia fulminada per la medicació». S'esplaiava en caure el sol, lluitava de dia. A la seva vida va arribar Jordi Ventura, l'advocat que va vèncer a 'Goliat'. L'«àngel de la guarda» d'Isidro. No les tenia totes, però va lluitar. «Existien proves objectives, materials, que demostraven que Isidro no podia ser allà. El jutge, Enrique Peralta, signa la sentència fent descansar tota la prova sobre la base de la versió que ofereixen les dues víctimes. Asseguren que és molt detallada, creïble, que té lògica...», explica Ventura. «Diu que a Isidro l'assisteixen, però que l'alta l'hi donen a les 12.30 hores, no sabem d'on ho treu perquè no ho detalla en la sentència. I això és molt, molt important, perquè existeix el deure de motivar una sentència». Dues vegades van recórrer al Tribunal Suprem, la porta no es va obrir. La tercera vegada van aconseguir l'impossible: vèncer a la injustícia, que l'Alt Tribunal, en un recurs extraordinari, reconegués l'error.

PRES DE CONFIANÇA, ANTISUÏCIDI

Jordi Ventura i María del Mar lluitaven contra els elements. Isidro es va apagar. «Tot es desestimava», recorda María del Mar. Un informe forense va desaconsellar l'ingrés d'Isidro a la presó. A la part psicològica, el quadre neuropsiquiàtric, se li va sumar un tromboembolisme pulmonar, «perillava la seva vida». El jutge també el va desatendre. A la injustícia se li va sumar la por. «A cada vis-a-vis, en cada cita amb miralls, sentia que el perdia», recorda la seva dona, que va haver d'aprendre a moure's a la presó. «Mai havia estat en un lloc així, ni tan sols en un judici». Isidro va perdre 10 quilos dins. «Li van posar un pres de confiança, de vigilància, per si la desesperació el feia caure». Més d'una vegada ho va pensar. «Cada vegada més prim, molt baix, em queia el món damunt. Jo sortia d'allà i deia: cal treure'l. M'impulsava a continuar lluitant perquè veia que el meu marit se me n'anava».

MALSONS I FÒBIES

Ho van aconseguir. María del Mar va lluitar, Jordi Ventura va trobar la fórmula i Isidro va aguantar. «Fernández Lozano, Isidro», es va sentir per la megafonia a Alhaurín de la Torre. Els presos i funcionaris van celebrar la notícia. Van aplaudir. El sabien innocent. Havien passat 352 dies. Van obrir la porta de la cel·la. Va sortir. Isidro va recuperar la llibertat, però no la seva vida. Abans somreia, ara ja no. Sortia a fer esport, ara costa animar-lo per posar-se en peus. Té malsons, fòbies i por. El seu horror, amb seqüeles incurables, inclosa una minusvalidesa del 51%, es va saldar amb 3.000 euros d'indemnització i cap perdó. Judicialment, continua lluitant, té tres fronts: la querella per denúncia falsa als quals el van enfonsar sense pietat. Que l'Estat reconegui l'error, «no ho fan», l'han indemnitzat per dilació en el procés (3.000 euros), però no veuen error judicial, i «que el magistrat quedi inhabilitat. Va dictar sentència sense motivar-la. Va modificar les hores, va restar valor a un informe mèdic. Va ficar a un innocent a la presó. No pot tornar a passar», lamenta María del Mar. Lluiten, a més, per recuperar-se. Els van robar un any junts, porten 26 caminant de la mà. No es van deixar anar, no es deixen anar, mai s'havien separat abans d'entrar a la presó.