Hospital Sant Joan de Déu, Manresa, segona planta. És el 5 de setembre de 1988. En Jesús acompanya al seu germà a l'hospital, ingressat per un atac d'asma. Té 13 anys i s'avorreix, s'escapa a fumar. En aquella època estava permès, o com a mínim ben vist, que fumessin els menors, i a més, que es fes en una sala, destinada per això al mateix centre.
Va sentir cridar a uns nens: "Un home vestit de metge se'ls emportava en una cadira de rodes", explica. L'escena que segueix, si és certa, impacta: "els hi van posar una injecció i els van tapar amb un llençol blanc". "Aquests nens eren els meus germans Isidre i Dolors", explica Mari Carmen Orrit. Van desaparèixer fa 34 anys i, fins fa uns mesos, ningú havia aportat cap dada. És el primer testimoni que la família rep en dècades d'alguna persona de les que aquella matinada va estar a l'hospital.
On estan els nens?
"A les 9 del matí d'aquell 5 de setembre la Guàrdia Urbana truca a la porta", recorda Mari Carmen. María, la seva mare, atenia als fills abans d'anar a treballar. "On son els nens? On son l'Isidre i la Dolors?" van preguntar tan sols obrir.
"Al Sant Joan de Déu" va contestar la dona. Isidre, el petit dels 14 fills que tenia -en van néixer 15, però la Montserrat va morir quan tenia 3 mesos- havia ingressat dos dies abans, ja que el tractament amb penicil·lina que li havien donat per tractar unes angines li havia causat reacció. Amb ell, per passar la nit, s'hi va quedar la seva germana Dolors, de 17 anys. "A l'hospital no hi són" van respondre els agents.
"La meva mare es va posar les mans al cap: 'si no son allà, on son?'", recorda la Mari Carmen. Feia dos mesos que havia quedat vídua. Acabaven de desaparèixer dos dels seus fills. Trenta-quatre anys després segueixen sense ser-hi.
Després de dècades de cerca, el 2021 en Jesús va decidir explicar per primera vegada el que, segons assegura, va veure aquell dia. Ho va fer al programa de televisió 'Viva la Vida'. Era un nen en aquell moment i estava a la mateixa planta que l'Isidre i la Dolors.
Tres persones
"Va veure com asseien a la Dolors a una cadira de rodes amb l'Isidre en braços", explica la Mari Carmen. "Estaven plorant i cridaven a la meva mare". En Jesús assegura que els crits no se'ls ha tret del cap 34 anys després. Els va seguir, "va veure que baixaven fins a baix... el també va baixar" narra Mari Carmen.
"Hi havia una cortina, com les de les piscines, de plàstic. Ell assegura que la va apartar i va veure que al nen li posaven una injecció i deixava de plorar. Que el posaven en una llitera i el tapaven amb un llençol blanc", diu la dona. "La meva germana seguia plorant. Li van posar una injecció a ella i la van tapar amb un altre llençol blanc". A la sala, descriu el testimoni, hi havia algunes lliteres més amb llençols verds.
"Hi havia tres persones", afirma, "vestits de metge: el que va baixar als meus germans amb la cadira de rodes, un altre que l'estava esperant i que els va posar la injecció i un tercer home que estava fent com una autòpsia". Aquest últim, afirma en Jesús, va mirar fins on estava ell i el va veure. "Va dir: 'Agafeu-lo!' I després va sortir corrent"
"El metge del meu germà va dir quan va desaparèixer que marxava de vacances i que per una malifeta no les perdria", afirma Mari Carmen
Fins al 2021 la investigació no va aportar llum. Dos menors, dos nens, havien desaparegut en un hospital. No se'n sabia més. Van ser tres les hipòtesis policials: segrest, fuga o sostracció familiar. L'alerta va saltar quan la infermera, sobre dos quarts de 7 del matí, va entrar per posar el termòmetre al nen. "Va ser quan van veure que no hi eren cap dels dos".
Es va buscar tard i poc, denúncia Mari Carmen: "La Guàrdia Urbana es va presentar a casa, però quan la meva mare els va preguntar què fer, ens van dir que calia esperar 24 o 48 hores per a posar la denúncia i començar a buscar". Es va imposar el shock. "Els gossos van trigar 15 dies a rastrejar el centre mèdic; els primers interrogatoris es van fer passats sis anys de la desaparició".
L'hospital es va implicar poc, lamenta Orrit: "el director, a través d'una infermera, ens va dir que això no era una presó i entrava i sortia qui volgués". Encara li costa entendre-ho, "L'Isidre tenia 5 anys...no era la seva responsabilitat?". El metge que portava al nen no va ajudar molt més, opina la família: "Va dir que marxava de vacances a Turquia i que per una malifeta no les perdria".
Es va investigar una possible fugida: "La meva germana no estava preparada per a poder-se escapar, era una nena molt introvertida i tenia una discapacitat visual, que es va detectar una mica tard, i li va costar l'aprenentatge. Quan van veure que necessitava ulleres era gran, no se sabia ni les lletres, no podria valdre's per ella mateixa". Es va descartar.
Una altra de les línies de recerca va passar per descartar una possible sostracció per part de la família: "Durant molt de temps vam pensar en aquesta teoria", afirma Mari Carmen. "Una noia de la cafeteria va dir que va sentir els meus oncles dir que calia obligar la meva mare a donar en adopció als nens quan el meu pare va estar ingressat a l'Hospital Sant Joan de Déu pel càncer... però és que el meu pare no va estar mai en aquest hospital", afegeix la dona.
Un investigador privat, que va ajudar durant anys a la família Orrit, va apuntar en aquesta direcció. "Però no té sentit... Si tu tens diners i t'arrisques a emportar-te als nens, fas la teva vida en una altra banda i els tens amb tu. El que no fas és quedar-te al teu poble -ell es va quedar- i enviar a aquests nens amb altres familiars".
"Una policia em va dir que potser volien al nen per a una adopció i a la meva germana se l'havien emportat per a exercir la prostitució"
Els investigadors també van descartar el segrest: "És l'única cosa que quedava, no? Tràfic d'òrgans, tràfic de blanques, adopció…", medita amb duresa i dolor Mari Carmen. "Al principi la policia va dir que qui segrestaria uns nens que no eren ningú, però, llavors, què va passar?", clama la dona.
"Una policia em va dir que igual volien al nen per a una adopció i a la meva germana se l'havien emportat a un lloc de prostitució. Recordo que li vaig dir: però si és una nena!... i ella em va contestar 'bé, hi ha molts homes als quals li agraden les nenes'. Se'm va parar el cor".
Un detectiu
Al llarg dels anys la família Orrit ha lluitat contra els elements per a saber què va passar. María va escriure al Rei, a Jordi Pujol... no va rebre resposta més enllà del justificant de recepció.
El sumari "plagat de contradiccions", denúncia Orrit, només té una prova contundent: les ulleres de Dolors que, suposadament, es van trobar a l'habitació. "Després de 30 anys ens les donen: hem estudiat l'ADN, no són de la meva germana, són d'una persona més gran".
La família Orrit ha patit absència i oblit, també enganys. Un detectiu els va robar 50.000 pessetes de l'època. "Amb la situació de la meva mare, vídua, amb onze nens a casa, tres fora ja… Ens va demanar els diners per a començar a investigar. Vam ser a La Caixa i, com ens van veure tan malament, ens van permetre retornar-ho a poc a poc", recorda. Van pagar al detectiu "i mai més ens va rebre".
Cas arxivat
La justícia va contemplar la hipòtesi del rapte en el cas d'Isidre i la de la inducció a l'abandonament de la llar en el cas de Dolors. El cas es va arxivar el 2016. El nou testimoni, portat al Jutjat de Manresa, no va ser suficient per a reobrir el cas, els delictes havien prescrit. "Quines proves hi ha de la inducció...? És una desaparició", denúncia Mari Carmen. La diferència, judicialment, és notable: les desaparicions no prescriuen fins que aparegui la persona absent; els delictes, sí.
Han portat la seva reivindicació fins al Tribunal de Drets Humans (TEDH) d'Estrasburg i esperen resposta. "Demanem que es revisi, que es tracti com una desaparició. S'han passat anys dient que no hi ha fil d'on estirar i ara que ho tenim no ho volen escoltar".
Ángela, María Rosa, Alfredo, Mari Carmen, Engracia, Manel, Jordi, Isabel, Montserrat, Yolanda, Marta, Daniel, María Teresa... són els fills de María. En aquesta llista falten dues: Isidre i Dolors. No sap on estan.
