"Mama, se m'ha trencat la targeta del mòbil, no tinc telèfon, no podem parlar". És l'última conversa que Ignacio Palmero -Nacho- va tenir amb la seva mare. Va desaparèixer a Tenerife, el 14 de juliol de 2021, quan estava a punt de complir 30 anys. Va ser, precisament, una felicitació a la qual el jove no va contestar la que va fer saltar les alarmes. A l'altre costat hi havia Lola, la seva mare. "Quan ja vaig veure que no hi havia manera de contactar amb ell, vaig anar directament a la Guàrdia Civil".

Es va activar l'alerta. Un any després, no hi ha res, ni una pista que porti al seu fill. Res que aporti llum a la seva desaparició.

"Visc en una muntanya russa. Tinc dies dolents, dies passables, dies horribles, moments espantosos…". Es diu Lola Hijar i des de fa un any busca al seu fill. Va desaparèixer, sense més. Es va perdre el seu rastre.

Lola visualitza, pensa, descarta. "No tenim cap indici", lamenta, "pot estar bé, pot estar desorientat, pot estar en un centre, pot ser que s'hagi tret la vida... Opcions n'hi ha moltes". No descansa des de llavors: "Ha pogut pujar en un vaixell... Quan no tenim res, tot se t'ocorre". La seva única certesa: és que "està desaparegut, no poden deixar de buscar".

"Se m'ha trencat la targeta"

14 de juliol de 2021. Nacho obre l'aplicació Messenger i escriu un missatge a la seva mare. "No tenia telèfon", recorda Lola. "Em va escriure que se li havia trencat la targeta del mòbil i que no em podia trucar". Des de feia uns anys vivien separats: ell en La Laguna (Tenerife); ella a la Palma. Es veien, es trucaven, es tenien. "Jo et demano un duplicat i te l'envio per missatgeria, fill", li va dir, "el telèfon estava al meu nom, així que això vaig fer: vaig comprar una targeta i l'hi vaig enviar, però ja no la va rebre".

Imatge difosa per la família per a la cerca

Una setmana després, en el seu aniversari, es van encendre les alarmes. "El dia 20 no hi havia manera de parlar amb ell. Ni per messenger, ni per telèfon… Jo intentava felicitar-ho, però res. L'endemà vaig anar a la Guàrdia Civil, el 21 vaig denunciar. El dia 22 vaig anar a casa seva". El seu fill no hi era. "Va sortir amb la seva cartera, el DNI, permís de conduir i cartilla de l'assegurança. La resta va quedar a casa, no va emportar-se el telèfon. El seu cotxe i la seva moto també eren allà".

"Vull desaparèixer"

Lola va esperar a casa, ell no arribava. No va arribar. Va intentar reconstruir els últims passos del seu fill per a facilitar la seva localització. "Els dies previs tenia alts i baixos", explica la seva mare. "Estava decaigut. Desesperançat". Un desacord amb un encarregat li havia fet perdre la feina. "Li vaig dir que si volia que fos a casa seva, moltes vegades hi anava, estava uns dies allà. En altres ocasions venia ell...", va contestar que no. "Jo vull marxar d'aquí, el que vull és desaparèixer, em va contestar. Moltes vegades ho deia, ho hem dit tots... però sí, el meu fill va desaparèixer".

A la deriva

Brillant, culte i intel·ligent, Nacho s'havia mudat a Tenerife amb 21 anys. "Des que va morir el seu pare. Va marxar al seu xalet i aquí va començar una mica el desastre", lamenta Lola. "Al principi era perfecte: estava sol, llibertat… Un noi jove, un xalet... Casa seva era la casa de tots: música, videojocs... fins que se'n va anar a la deriva". Va deixar els estudis, va coquetejar amb les drogues, "va començar a tenir una addicció".

Lola, vigilant, va intentar que sortís del pou. "El vaig portar a psicòlegs, psiquiatres... però no va haver-hi manera", el seu caràcter va canviar. "Va estar entrant i sortint d'alguns centres i els amics tampoc estaven molt amb ell perquè era difícil, era complicat".

Per fi, va arribar la feina que va perdre dies abans de desaparèixer. "Era netejant carreteres, mira que és un treball dur, però ell estava feliç", recorda la seva mare. "Va tenir un desacord, el resum és que volien que tirés les escombraries que recollien a una horta. Nacho va dir que això era un atemptat ecològic. Que ell ho carregava al camió i el tirava al lloc adequat". Li van dir que no i que no es molestés a tornar. "Va començar a pensar que ell volia fer el bé i li sortia tot malament. Fatal, fatal… estava fatal".

Foto de Nacho

"Un home d'un bar va dir que l'havia vist el dissabte 19 caminant prop de casa, i ja no es va saber res més". Lola, al costat de SOS Desapareguts va batre les platges pròximes, "el coneixien, l'havien vist, però des de feia temps no sabien res". La recerca no va avançar.

"Jo vaig posar la denúncia en Guàrdia Civil, però estic en una altra illa. Ells la tramiten i com La Laguna pertany a policia, passa a Policia Nacional", explica Lola. "No poden portar gossos?", va preguntar la dona. "Miri, els gossos estan a Las Palmas, i portar-los per a res… No val la pena perquè vostè ja sap el que estem buscant", em va contestar.

Lola, va mirar a l'agent, "el que estem buscant? Serà a qui estem buscant, no? Vostè m'entén, em diu". Lola fa un silenci. "Estava buscant un cadàver, va voler dir. Van decidir que Nacho s'havia suïcidat. No van donar més opció". Lola trenca de nou el silenci: "si és així, cal buscar el cadàver, no?"

Bitllets només d'anada

"El seu fill no ha sortit de l'illa", va apuntar un agent només començar la recerca. "Quan es van revisar els seus comptes bancaris descobrim que tenia quatre bitllets trets, només d'anada: un a Barcelona, dos a Madrid i un amb vaixell". En principi, no els va utilitzar.

"No tenim indicis per a afirmar res", explica Lola. "Hi ha moltes opcions. Aquí no és difícil ficar-se en un vaixell de càrrega i perdre's. Si va a un vaixell a Àfrica, per exemple, allà no pots treure res del banc, els seus comptes estarien sense moviments, com estan".

Refugiada a casa, "davant el dolor em calmo amb el meu hort, treballant al meu jardí", cerca respostes, dibuixa opcions. "Ell em deia moltes vegades: 'mama perquè no m'atreveixo, però jo robaria un carnet d'identitat i marxaria amb un carnet d'una altra persona". No sap si es va atrevir, si ho va fer o no, "això es pot fer. Si ningú et mira la cara, ells miren que coincideixi el bitllet amb el DNI. Ara en pandèmia amb una gorra i la mascareta… Per què no?"

Desintoxicació

Amics, coneguts, veïns, Lola va recórrer l'illa preguntant per ell. "Una persona d'un bar pròxim em va dir, 'juraria que el vaig veure amb un grup de nois, d'aquests que venen de centres de desintoxicació, que no entren dins del bar perquè no poden...". Amb aquesta dada es va presentar en comissaria. "Els vaig dir que era una altra opció, que hagi entrat en un centre, que només et pregunten el nom. Entres allà, treballes, tens el menjar i llit i desapareixes una temporada". No es va mirar. "Em van dir que hi havia més de 30 centres a l'illa. Vaig intentar trucar jo, però per política de privacitat no van poder donar-me informació".

Intel·ligent, "massa...", dibuixa la seva mare. "Era com si fos un osset, molt càlid, afectuós, molt noble, molt bo...". Nacho no hi és. Lola no hi ha dia que no hi pensi. Recorda el seu somriure, "la tenia preciosa", les seves bromes, "era divertit, amb un humor molt fi". El visualitza agafant onades, "li encantava", llegint, "adorava la història", gaudint... L'espera, sens dubte; l'espera, sense més.

Nacho i la seva mare Lola en una imatge familiar