Quatre dècades de maltractaments. Quaranta anys convivint amb l'horror. El 4 de desembre de 1997, Ana Orantes, amb 60 anys, es va asseure en un programa de televisió i ho va denunciar davant les càmeres. «He estat quaranta anys que no em podia acostar a una finestra, per si venia un home i em saludava. He hagut de portar coll alt (...) he rebut pallisses un dia, un altre i el del mig també».

Forta, valenta, va denunciar els cops i humiliacions a les quals va ser sotmesa durant la seva fatídica relació. Ho va fer quan ja era lliure, amb condicions, les denúncies acumulades li van atorgar la separació per sentència judicial, encara que la sentencia l'obligava a continuar convivint amb ell. En la mateixa casa, encara que en diferents plantes.

Va deixar desenes de missatges en el contestador de 'De tarde en tarde', el programa de Canal Sur. Si anava, ajudaria a altres dones i, a més, es protegiria ella. Ho va aconseguir. Abans d'encendre's el pilot vermell, li ho va dir a Irma Soriano, presentadora en aquells dies del programa. «Ho denuncio i no passa res. Igual quan ho digui públicament aquí... Tindré a molta gent. Ell no s'atrevirà ja a fer-me res més».

Tretze dies després, el 17 de desembre, la seva parella va posar fi a la seva vida. Ana Orantes va ser cremada viva a la seva casa de Granada, després de ser sotmesa a una brutal pallissa. Un crim, atroç, que va marcar un abans i un després a Espanya, va remoure la consciència social i va posar cara, nom, el d'ella, a la paraula maltractament, a la violència de gènere.

Ana Orantes en el programa 'De tarde en tarde' de Canal Sur

EL PRIMER COP

Va començar a parlar, i va començar pel principi. Ana i el seu exmarit es van casar amb 19 anys, quan portaven tres mesos de relació. «El meu pare m'ho deia: aquest home no et convé. Deixa a aquest home, no m'agrada per a tu», narrava. Va arribar el casament, la proposta de matrimoni, lluny de ser bonica, anunciava l'horror.

Asseguts, prenent un refresc, ell va dir: «Mira jo li he dit a tots que tu ja estàs perduda. Si vols venir; vens, i si no… Però jo aixecaré la veu que tu estàs així i no et voldrà cap home més». Ana va accedir a casar-se.

Era mentida, «me'n vaig anar de verge a casa seva». Durant tres anys va viure amb ell, a casa amb els seus sogres, obligada a dir-los «mare i pare». «La primera nit vaig pensar: on m'he ficat jo?». El pas ja estava donat, no podia fer més (cal tirar la vista 65 anys enrere).

Es va convertir en esposa i criada. «La meva sogra tenia una criada, però quan vaig arribar jo, la va fer fora». Des de llavors s'encarregaria Ana. A la casa, una planta baixa, no hi havia lloc per a estendre, així que anava i venia de casa de la seva mare, la de veritat. «La primera bufetada va arribar quan tornava amb la bugada». Va haver d'anar caminant i estava lluny. Segons el seu marit, va trigar.

«Havia anat corrent, quan vaig arribar vaig dir: ja soc aquí. No em va contestar. Em va donar una bufetada com la que van donar al senyor. Jo vaig fer un crit perquè vaig creure que m'havia trencat la cara». Portaven tres mesos de matrimoni.

Quan van passar els dies, Ana li va demanar perdó. «El seu pare, que en aquell moment sí que em va defensar, li va donar una bufetada a ell, per això em vaig disculpar». Ell no va dir res. «Em va mirar i em va escopir».

«ETS ANALFABETA»

El seu testimoni està plagat d'angoixa: «no vals res», «no saps parlar». Agressions físiques i psíquiques que va narrar, no sense dolor. «Després van arribar les pallisses. Tota la seva cosa era agafar-me dels cabells, donar-me contra la paret. Jo no sabia parlar, perquè jo era una analfabeta, perquè jo no valia un duro. Així... quaranta anys».

Ana Orantes, somrient en una foto familiar

Van néixer els seus fills, va tenir onze, moririen tres. «Ell venia borratxo i no respectava ni la quarantena». L'alcohol, les dones i el joc conformaven el seu patró. «Venia, em donava una pallissa. Perquè estava aquell got així, així no havia d'estar. Si estava la cadira aquí, aquí no havia d'estar la cadira...». La seva rutina, sempre la mateixa: treballar, beure, humiliar, colpejar. «Era sortir del taller i ficar-se en la taverna. Venir borratxo perdut», deia la dona.

«SI T'HO DIC, ET MATA A TU»

El seu relat va ocupar gran part del programa. Irma Soriano, seriosa, donava pas a publicitat; després d'aquesta, Orantes continuava. Després d'una de les pauses va arribar un dels testimonis més durs. Ana va narrar una pallissa gairebé mortal en la qual ell la revivia per a poder-la tornar a colpejar. Va narrar, també, com una de les seves filles - tots van ser víctimes de l'home- li ometia que el seu pare «li tocava les cuixes» perquè no li pegués a ella després.

«Un dia arribo de comprar i em diu una veïna: la teva filla està en el sanatori, s'ha pres un pot de pastilles. Vaig sortir corrent per a veure què havia passat. Em va dir el metge que la nena li havia dit que el seu pare l'estava tocant i que no podia dir-me res perquè sabia que el seu pare em matava a mi a bastonades després». No s'equivocava, Ana va demanar explicacions al seu marit, van discutir. «Em va pegar. Li vaig dir que si li feia alguna cosa a la meva filla, l'aniria a denunciar i el ficaria a la presó».

Els nens eren presents en cada cop, en cada pallissa. Un dia, va explicar la dona, li va pegar davant de tots perquè no es creia que tornava del metge perquè el nen tenia febre. «Estant asseguda, esperant per a posar-li una injecció, entra una senyora i em diu: 'Ana, he vist al teu marit ara mateix, sense camisa, amb la cara com els bojos, desencaixada'. 'Ai!, avui em mata', li vaig dir. 'Dona, si no has fet res', em va contestar...». Quan va entrar a casa, a les cinc de la tarda, amb tots els nens en fila, davant, «em va treure al nen dels braços. Va tirar els medicaments i els va trepitjar. Es va enredar amb mi, em va donar una pallissa per a matar-me. Que jo no havia anat al metge, que havia anat a ficar-me al llit amb tots els homes de l'Albaicín (Granada)».

«AH, DONCS NO HAVER BALLAT»

Potser l'escena més dura que Ana va relatar va arribar després d'un ball amb motiu de la celebració del Corpus. El primer dia festiu ell se'n va anar sol. Va estar, segons van dir alguns familiars, tota la nit ballant amb una dona. «Jo soc vella, lletja, no puc anar».

El segon dia, va portar a Ana a la caseta. «Tots els familiars d'ell es van sorprendre que em portés a mi». La va deixar asseguda mentre ballava amb la mateixa dona amb la qual havia estat la nit anterior: «queda't aquí, que ballaré».

Va sonar un pasdoble i un cosí, en veure-la sola, la va convidar a ballar. Ana es va negar. «El teu cosí em mata, no, no». Ell va insistir, «ell està ballant amb una altra dona». El cosí, perquè estigués tranquil·la, li va demanar permís al seu marit per a ballar amb ella. Va dir que sí. Van ballar.

Ana Orantes, en una foto de l'àlbum familiar

«Acaba el ball a les sis del matí», explica, «comencem a caminar... Em va enxampar en un carreró i, amb els punys tancats, em va agafar sobre la paret. Cada cop de puny me'l donava a la cara. En molts em deixava mig morta. Em feia el boca a boca. Quan respirava una altra vegada, em donava un altre cop de puny». Un veí que el va veure, el va frenar: «però estàs matant a la teva dona! Si li dones un altre cop de puny, vaig a la caserna de la Guàrdia Civil».

Anul·lada, picada. Aïllada. Ana veia a la seva família d'amagat. No tenia permès parlar amb ningú. Ell li va prohibir fins i tot ser padrina en les noces d'un dels seus fills. «T'enganxaràs d'un home que no coneixes (el padrí), al fet que l'home es fregui amb tu. Tu no tens vergonya. No pot ser». Es va esgotar el temps d'emissió. Després del relat, dur, escruixidor, Ana va parlar, amb esperança, d'una nova vida i va somriure.

Últim pla d'Ana Orantes en 'De tarde en tarde' de Canal Sur

LA SOCIETAT HA FALLAT

Quinze dies després, el seu exmarit la va arrossegar fins al pati exterior de la casa en la qual convivien en el municipi granadí de Cúllar Vega (Granada). La va colpejar fins a deixar-la gairebé inconscient, la va lligar a una cadira, la va ruixar amb gasolina i li va calar foc. Després, es va donar a la fuga, es lliuraria més tard.

L'endemà, en pantalla, en el mateix programa que la dona va visitar, Irma Soriano s'expressava així: «Ana Orantes, en exercici de la seva llibertat, ens va visitar. Just a aquesta hora ella estava asseguda amb nosaltres. Va venir a demanar ajuda. Portava quaranta anys aguantant maltractaments físics i psíquics (...) Va dir que volia venir a compartir el seu testimoni. A explicar amb nosaltres la seva història de vida. Una vida que va acabar, va finalitzar ahir al migdia. La societat ha fallat. A Ana l'hem fallat. Ella ahir va morir. El seu marit la va matar».

Des de 2003, data en la qual va començar el registre de víctimes de violència masclista, 1.171 dones han estat assassinades a les mans de les seves parelles o exparelles. El 2022, han matat a 38 dones.

El telèfon 016 ofereix informació, assessorament jurídic i atenció psicosocial immediata a totes les formes de violència contra les dones. #Niunamenos #Niunamas