En molts conflictes armats, la tecnologia és un factor clau, encara que no sempre de la forma que pensem. Per exemple - i per sort pel món - els avanços científics afavorits pels nazis no es van traduir en un punt d'inflexió a favor seu en el camp de batalla, quan els Estats Units sí que van recórrer a la tecnologia per a superar al Japó. En el recent i abrupte final del llarg conflicte afganès (si és que realment podem considerar que s'ha acabat i no que comença una nova fase després de la retirada d'un dels seus actors) la tecnologia també ha tingut el seu protagonisme, però tal com ens narren des de l'empresa MIT Technology Review, no de la forma que podríem pensar a priori. L'article, elaborat per Christopher Ankersen, professor associat en assumptes globals per la Universitat de Nova York, i Mike Martin, oficial retirat de l'exèrcit britànic que ha servit com a assessor polític als comandaments britànics en la conducció de la guerra a l'Afganistan.

Els avanços tecnològics que permeten guanyar els conflictes han de llegir-se sempre - i com és el cas que ens ocupa - en el seu context, ja que no consisteix en un avanç en termes absoluts en armament, sinó en facilitar l'adaptació de cada bàndol a l'enemic i a les condicions del conflicte. Per exemple, els Estats Units i els seus aliats han aconseguit alguns avanços significatius al llarg de les dues dècades que ha durat el conflicte, com en l'ús de drons, però la corba d'ús i aprofitament de les noves tecnologies ha estat més pronunciada en el cas dels talibans, la tecnologia dels quals ha estat menys innovadora que en el cas occidental, però molt més trencadora, ja que han canviat les seves tàctiques i estratègies i adaptar-se a l'enemic que tenien davant. A més, els talibans també venien d'una situació en la qual, en general, el més sofisticat que tenien eren les vetustes AK-47, guanyades als seus vells enemics soviètics o obtingudes en el mercat negre, i tancs, també de la invasió soviètica.

És una situació que s'estén a tot el país i a les últimes dècades, amb casos documentats de mujahidins que es van enfrontar als soviètics amb rifles Lee Enfield, que es van deixar de fabricar l'any 1926 (hi ha, fins i tot, històries, que expliquen enderrocaments d'helicòpters d'atacs soviètics amb aquesta arma, encara que no han pogut ser verificades). Per exemple, l'ús de telèfons mòbils ha permès als talibans, no només controlar a distància els IEDs (sigles en anglès corresponents a artefacte explosiu improvisat) per fer-los esclatar, sinó també gravar les seves accions en vídeo i penjar-les a les xarxes socials, les quals abans no utilitzaven, facilitant tant la propaganda com el reclutament de nous adeptes. Precisament és a les xarxes socials on s'ha produït algun dels avanços tecnològics dels talibans durant el conflicte com, per exemple, l'ús de bots. Fins que van començar a utilitzar els mòbils per activar les bombes, aquests utilitzaven tècniques tradicionals com les plaques de pressió, que són fàcilment neutralitzables, i en conseqüència el seu efecte s'ha multiplicat.

En contrapartida, l'exèrcit nord-americà i els seus aliats han evolucionat tecnològicament més en l'àrea defensiva, per evitar baixes que qüestionessin la guerra entre la seva opinió pública (malgrat que no han pogut evitar aquest punt que ha estat, en última instància, el que ha posat la punta a la seva participació en el conflicte), i tampoc han deixat evolucionar a l'exèrcit governamental afganès, per por al fet que armes d'última generació acabessin en mans dels talibans. Així, la força aèria afganesa ha operat, només un parell de dotzenes d'aeronaus de pistó Supertucano, un model brasiler molt apte per a la contra insurgència que ha entrat en acció també en altres conflictes, però que s'ha demostrat pobre per a donar cobertura aèria a les mateixes tropes, i menys en les quantitats que s'haguessin requerit.

Durant aquests anys, tant els Estats Units com altres països també involucrats en la guerra de l'Afganistan han evolucionat més en armes, com els míssils hipersònics i la intel·ligència artificial, pensats per contrarestar les armes russes i xineses en cas de conflicte obert contra totes dues potències, però inadequades en el conflicte del país asiàtic; han escoltat alguna vegada la frase «matar mosques a canonades»? Perquè vindria a ser això mateix. D'aquesta manera, les tàctiques amb les quals van començar a combatre els nord-americans fa vint anys, i les que utilitzaven els dies anteriors a la seva retirada no són tan diferents, mentre que d'altra banda, els talibans sí que han experimentat una veritable evolució que els ha permès adaptar-se i progressar. Per adonar-se d'això, només fa falta veure les imatges de les seves forces especials, equipades d'una forma que res ha d'envejar als exèrcits occidentals i molt lluny de la imatge heterogènia de les forces regulars del mateix bàndol, entrant en les dependències de l'aeroport de Kabul i patrullant pels carrers de la mateixa ciutat.