Fa uns anys, quan un govern volia saber què pensava la població sobre una mesura concreta, llençava el que s'anomenava un globus sonda. Un responsable polític de segona o tercera fila feia pública la idea i en funció de la reacció obtinguda s'aplicava, es matisava o simplement es deixava al calaix i, en conseqüència, al portaveu amb una de les parts nobles a l'aire.

Amb Zapatero tot això ha canviat. Ja no és algú de reragurda el que es posa al davant sense casc ni escut. És el mateix president, o alguns dels seus vicepresidents, o el sagrat Butlletí Oficial de l'Estat, el que enlaira el globus. Si després s'ha de rectificar, no passa res, es rectifica, encara que sigui a cop de nota al BOE. A la hipèrbole màxima de la que és capaç aquest govern (fins ara) s'hi ha arribat els darrers dies amb dues de les propostes per retallar el dèficit, de les desenes que s'han fet i es faran.

La primera va ser dimecres, quan Zapatero va anunciar que la pujada d'impostos afectaria les rendes més altes. El mateix dia, les vicepresidentes Fernández de la Vega i Salgado i el ministre Corbacho deien que no i dijous es filtrava la creació d'un nou impost per als patrimonis superiors al milió d'euros. El que va passar a partir d'aquell dia són només divagacions sobre la qüestió i ja ningú ha tornat a parlar del tribut per als més rics. Deu haver consultat ZP amb Duran? La darrera vegada que el president va intentar una cosa similar, el líder democratacristià l'hi va treure del cap.

La segona és encara més rocambolesca. El BOE, per sorpresa de tothom, va publicar dilluns el Real Decreto Ley de les mesures aprovades pel Consell de Ministres el dijous anterior. Entre aquestes, la que els ens locals no podran demanar crèdits a llarg termini fins al 2012. L'entrada en vigor era dimarts.

En pocs minuts es va estendre l'alarma i la preocupació. Els ajuntaments més desperts (curiosament Girona entre ells), o més atrapats, o que simplement no tenien el secretari i l'interventor de festa es van afanyar a aprovar crèdits el mateix dilluns.

La gran pregunta era i és: Hi ha algú al Consell de Ministres i a l'exèrcit d'assessors que pugui analitzar què vol dir tallar l'aixeta als ajuntaments durant un any i mig? Una mesura d'aquestes característiques deixa els governs locals sense possibilitat de fer grans obres, de generar vida econòmica o de crear llocs de treball directes i sobretot indirectes. En definitiva, talla de soca-rel el desenvolupament del municipi. La proposta anticrisi pot arribar a convertir-se en tot el contrari, en un allunyament de la sortida del fosc túnel.

No seria més idoni i just estudiar cada cas individualment i en funció de les finances de l'Ajuntament decidir si es pot endeutar o no? No seria millor rebaixar el percentatge permès d'endeutament i així obligar els que el superen a reduir-lo i permetre agafar aire als que han fet els deures?

Algú es va adonar de la bestiesa i ahir, amb la mateixa sorpresa que va aparèixer el Decret Llei, el BOE va publicar algunes rectificacions i la prohibició no entrarà en vigor fins s l'1 de gener de 2011. A més van tenir la barra d'escudar-se amb la ja burlesca expressió "errors tècnics" per justificar l'enèsima badada.

Ara els ajuntaments tenen sis mesos per fer el que uns quants espavilats van acordar en menys de 24 hores. La mesura serà absolutament inservible si sol·liciten abans de finalitzar l'any tot aquell crèdit que necessitaran per al 2011.

I ja tenim una altra proposta que cau en sac foradat i una nova versió del ZP interruptus.