No ens n'hem adonat, però la forma d'expressar la indignació del fenomen del 15M ha anat ascendint esglaó darrere esglaó fins a propiciar el conflicte. Mentre que al principi la societat en general ovacionava el coratge de milers de persones que van expressar públicament la seva indignació amb l'actual sistema polític i econòmic, aquest matí ha emergit una preocupació respecte als límits que han superat una minoria de manifestants situats en les barreres del Parlament de Catalunya per assetjar físicament i moral els representants polítics del país. Entremig d'aquests dos moments, setmanes d'escalada conflictual: 1) ocupació de places en distintes ciutat; 2), creació de campaments amb caràcter permanent; 3) mobilització veloç i puntual de milers de persones, a partir de les xarxes socials digitals, per defensar un suposat desallotjament per part de les forces de seguretat, amb la corresponent confrontació verbal i física; 4) discussions i tensions aquestes darreres hores entre els acampats per decidir què s'havia de fer i com s'havia d'actuar; i, 5) a les portes del Parlament de Catalunya, assetjament físic i moral als representants polítics democràtics, fins a atemorir-los.

Com es pot gestionar aquest conflicte? Serà molt difícil pels fets que han viscut els polítics i per la indignació que els ha provocat, malgrat tot com a representants públics han d'obrir processos de diàleg i negociació sobre unes propostes i amb les persones que representen a cada grup per abordar i gestionar el conflicte.

Primer problema: quines són i on estan les propostes dels acampats i de "l'assemblea" després de setmanes de debat? Darrera de la lluita de treballadors i sindicats i la confrontació amb la policia hi havia l'objectiu d'assolir millors condicions laborals; perquè amb els moviments pacifistes als EUA, asseguts i acampats en les grans avingudes de les ciutats, es volia aturar la guerra del Vietnam; perquè amb la resistència de joves a la Plaça Tahir del Caire a Egipte es va fer caure un dictador.

Segon problema: en aquesta minoria de milers de persones que participen del fenomen del 15M, alguns acaten les decisions de l'assemblea, altres van per lliure; ningú mana i manen tots, demanen l'acció pacífica, però hi ha reaccions violentes; volen canvis en el sistema, però vol tenir la raó. No hi ha ordre en aquesta aventura, ni compromís col·lectiu amb allò suposadament pactat. Hi ha, per tant, finalitat i disponibilitat a negociar?

Si precisament hi ha una cosa que la ciutadania pot criticar al fenomen del 15M és la incapacitat de convertir-se en alguna cosa més que la suma de persones individuals, que culpabilitzen el poder i sense unes propostes acordades ni un pla per assolir-les. La incapacitat de gestionar el conflicte i treballar les solucions. Sense propostes no es pot negociar res i mentre hi hagi violència menys.