El simbolisme, en la vida quotidiana, mai és buit de contingut. Ahir es complia, exactament, un mes que els indignats van decidir, per assemblea, instal.lar un campament de tendes de campanya i altres tendals amb funció comunitària (reunions, àpats...) arran d'una protesta a la plaça del Vi i emmirallant-se a les homònimes de Barcelona i Madrid. La clausura de l'acampada coincidia amb l'inici de manifestacions arreu d'Europa.
El començament del desmantallament és interpretable com a explicació del que ha passat en els darrers trenta dies en aquest punt. Molta implicació d'uns (la majoria), actituds més passives d'altres (una minoria) i la indiferència de la resta de la ciutadania, que havia assumit els indignats com un element més del paisatge urbà. Hi ha dues idees coincidents entre els consultats: experiència positiva i el moviment dels indignats no mor amb la retirada de les tendes i tendals.
L'inici del procediment de retorn a la normalitat va durar tota la jornada (l'espai va anar quedant lliure progressivament) i es va realitzar, fins a mitja tarda. El mateix moviment preveia que el desmantellament total del campament tardaria gairebé uns dos dies. Com que les tendes eren fàcilment desmuntades (eren plegables), es va prioritzar el reciclatge i el destí de la resta d'objectes era la deixalleria. També era el moment que els col·laboradors recuperessin el material deixat. N'hi ha de logística que el moviment d'indignats a Girona continuaran necessitant, com carpes, pissarres i micròfons, i instaven a prorrogar el préstec. Un dels cartells demanava furgonetes per als trasllats i espais per guardar, provisionalment, el material fins trobar-li lloc definitiu.
Una acampada que, tal com recordava un indignat amb preferència per l'anonimat, ha buscat, proactivament, la convivència demanant als veïns que expressessin aquelles conductes que els indignats com a col·lectiu podien haver adoptat, i que podien impedir ?fluïdesa en la relació mútua. Resultat, cap queixa. Pere Malaret és un cas d'indignat que, periòdicament, ha participat a les activitats. Sincerant-se, i emparant-se en l'opinió, qualificava l'acampada de "molt morta" tenint en compte que "hi ha molta gent que hauria d'estar indignada pels polítics i banquers". El jove és del parer que els gironins han vist les acampades com a una acció lletja perquè estava situada ens uns jardins. Una idea transmesa per, sobretot, gent gran, reblava. En resum, els gironins han conviscut amb l'acampada des de darrere la barrera, però no n'eren contraris. Malaret creu que s'haurien d'haver programat més activitats. "Però és difícil si la gent no es mou", afirmava per cloure. Al seu costat, Clara Caminas pensava semblant. En el seu cas, ha trobat a faltar ("hauria estat bo") generacions majors de 30 anys, que haurien aportat més diversitat i evitat la fàcil associació dels indignats només com a moviment juvenil. Expressava que el moviment ha fet el que havia pogut i que, naturalment, té aspectes a millorar.
Present a totes les reivindicacions socials a la ciutat, Cèlio Pérez feia una valoració "molt positiva" del mes d'acampada per la celebració d'assrmblees i xerrades. "El moviment tindrà una continuïtat amb la convocatòria de xerrades i accions a concretar", deia. Per Pérez, hi hauria alguns aspectes organitzatius a modificar i, sobretot, caldria "més unitat". Ho atribueix a les diferències entre les moltes persones que s'han anat indignant.
