Superar la mort d'un ésser estimat no és fàcil. El doctor Tizón, que es dedica a ajudar-hi, va ser dimarts a Girona, on va parlar de la mort i la seva relació amb el dol, a l'auditori Narcís de Carreras de La Caixa.

Els que pitjor ho passen amb la mort, són els que sobreviuen?

Quan estem a punt de morir necessitem que ens garanteixin sobretot dues coses: que morirem a ser possible sense dolor -cosa que avui és tècnicament possible- i que morirem acompanyats. Si es compleixen aquestes condicions, realment a qui els dura el dolor és als que es queden vius.

Sort que sempre moren els altres.

Sí, però quan algú sap que s'està morint i és jove en plenitud de facultats, pateix molt. El que passa és que tots intentem atendre el que s'està morint i sovint oblidem que els que queden vius necessiten ajuda d'un altre tipus.

Davant la mort d'algú proper, necessitem solitud o companyia?

Hi ha qui prefereix passar sol les desgràcies i hi ha qui prefereix passar-les unit a algú. Però en general, davant la mort, la humanitat ha creat els ritus de dol, i aquests sempre són en companyia. Però companyia no significa invasió, sinó una espatlla on recolzar el cap, algú que faci els papers...El millor ajut és estar allà, disponible.

No deu ser el mateix la mort d'un cònjuge o un pare que la d'un fill.

El indis nord-americans deien que han de passar moltes llunes abans que acabi el dolor per la mort d'un fill. És una mort contra el sentit de la vida -que no és altre que els vells morin abans que els joves- i molt més difícil d'afrontar.

Les frases fetes -"la vida continua", etc- serveixen d'alguna cosa?

La majoria no serveixen de res, sobretot quan no se senten de debò. Però encara que tothom digui "t'acompanyo en el sentiment", cadascú ho diu d'una manera diferent i fa que pensis en una cosa menys dolorosa.

Ajuden, els rituals religiosos?

Encara que siguin rituals prefabricats, són útils pels veritablement creients, que per cert no n'hi ha gaires. A qui creu només formalment, allò o ni li va ni li ve, o directament el perjudica, per estereotipat.

Déu neix de la por a la mort?

La humanitat, des de sempre, té la mort com una cosa inexplicable i molt temible, i ha inventat els déus i el més enllà per explicar-ho.

A Espanya la cosa està clara: "el muerto al hoyo y el vivo al bollo".

És una forma bastant humana d'afrontar-ho. Fa referència a la tendència que tots tenim davant del dol: oblidar com abans millor. Segurament té a veure també amb el costum d'alguns zones d'Espanya, que quan mor algú, se li buida el rebost, es menja tot el que tenia el mort...que és una forma de menjar-se el mort. En l'aspecte simbòlic però també en l'aspecte molt humà.

Deia Jardiel Poncela que la mort té una sola cosa bona: les vídues.

(Gran riallada). Les vídues!! (segueix rient). És una forma exagerada de "al bollo". Certament, els homes solen morir abans que les dones. En fi, és el que se m'acut a propòsit de la frase. Però és massa forta (riu).