Carles d'Anglaterra va complir 60 anys i l'aniversari es va explicar com si tot aquest temps l'hagués passat esperant per heretar el tron. Els nounats són exigents -tenen el plor sempre a punt i estrident- però no ambiciosos: els basta mamar i tenir el cul net. Pel gènere teatral de la tragèdia imaginem grans passions als reis i als prínceps i per la història, escrita a toro passat, atribuïm conseqüències a les accions i omissions de reis i hereus als quals se'ls va passar l'arròs. En un càlcul més raonable, l'espera podríem deixar-la en 30 anys perquè Carles no va tenir pressa ni per casar-se per primera vegada (als 33). Esperar és més còmode quan es fa assegut en una butaca de cuir domat pels avantpassats, al costat de la crepitant xemeneia que ha encès un altre, amb una copa de porto entre els dits i un llebrer als peus. Qualsevol persona, fins i tot de la més baixa estirp, es posa a esperar assegut de la forma descrita i al cap d'un temps no li vindrà de gust aixecar més que una cella per fer comentaris cínics. Als 60 anys la gent pensa a jubilar-se, a seure, encara que sigui sense xemeneia, porto ni llebrer, els prínceps es cansaran d'esperar asseguts com els altres ens cansem d'actuar drets? Són vides diferents. Per a les famílies corrents regeix que els fills surtin de casa tan aviat com puguin mentre que en les famílies reials el fet normal és que es quedin sempre cosins, nebots i altra família, inclosos els gendres indesitjats. En la família corrent hi ha moltes excepcions -fills que es queden a viure amb els pares- però és més estrany que els hereus de tron s'independitzin i molt més que es facin autònoms (lampistes, camioners...). Tenen cases més grans i poden conviure millor però la relació no deixa de mantenir en la immaduresa el fill que es passa la vida fent encàrrecs als pares, amb la ràbia que fa.