És una pena que cap dels partits polítics catalans, de govern i d'oposició, no hagin aprofitat el segon aniversari del Tripartit-II per oferir una guia per combratre la crisi. És fàcil copiar els bons exemples. Als Estats Units, el president electe Barack Obama ha incidit en diversos missatges. Un d'ells és la necessitat que les administracions públiques gastin diners només en el necessari i ha reafirmat que miraria totes les despeses, una a una, per retallar les absurdes. El podríem fitxar. Imaginem que el president Montilla hagués dit quelcom semblant. Fins i tot, posant exemples de despeses que no es poden repetir a l'administració catalana -des de la creació de l'institut per la pau mundial fins l'estudi per fer un parxís i un puzle-, entre d'altres martingales que es poden comprovar en el Diari Oficial de la Generalitat i les webs dels diferents departaments.
L'oposició de CiU tampoc proposa res d'original. No existeix un pla de xoc davant la situació de crisi, mesurant una per una totes les estratègies que es poden portar a terme. No existeix allò que les oposicions serioses tenen en els països que no es passen el dia plorant: un govern en l'ombra, que sigui capaç, departament a departament, d'oferir polítiques alternatives o, per què no, de donar suport a aquells projectes on es poden trobar punts de consens, com molt bé ja s'ha fet -i n'és una excepció- en educació.
En plena recessió, Josep Lluís Carod-Rovira vol refundar ERC, Alicia Sánchez Camacho demana eleccions anticipades, Artur Mas parla de l'empremta negativa de José Montilla amagant-se en la retòrica, i el president de la Generalitat torna a plantar cara a Zapatero pel tema del finançament (quants cops ho ha dit ja?). Hi ha res a fer?
