Hi ha correspondències epistolars que han estat l'origen de pel·lícules d'èxit. D'altres han estat escrites buscant l'estil i l'artifici, el lluïment. N'hi ha que han construït llibres imprescindibles. I n'hi ha que expliquen la cultura d'un país, d'ahir i d'avui. Aquest és el cas d'una obra immensa, pel seu volum, més de mil pàgines, i pel que se n'aprèn.
Si recomano la Correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, publicada recentment pel Club Editor, és perquè la seva lectura ha estat terapèutica. Aquestes mil pàgines ofereixen molt: L'oportunitat de llegir la primera carta que Sales envia a Rodoreda arran de la lectura de LaPlaça del Diamant és única. Quin escriptor no signaria per rebre una carta com aquesta? La fascinació de Sales pel llibre que s'havia presentat sense èxit al Sant Jordi, és pura emoció. Fascinació i compromís, perquè lluitarà fins al darrer dia per trobar traductors i editors, per oferir La Plaça als lectors de tot el món.
La correspondència explica, millor que cap tesi, la cultura catalana durant el franquisme i mostra una xarxa opaca que s'allarga fins als nostres dies. Hi ha estirabots i emprenyades, desenganys, però també hi ha engrescament, desig de literatura ben feta, ganes d'arribar lluny i de dur el país més lluny encara. A les pàgines també hi ha el fil d'una amistat que es va teixint en la distància, un fil que de vegades es tiba cap a un cantó o cap a l'altre. Hi trobem el procés creatiu de Mercè Rodoreda, els dubtes, els consells d'en Sales, seguits o refusats, els escrits que esperen. I hi ha la lluita de dos personatges del segle XX conscients de deixar un llegat literari d'altíssim nivell a un país i una cultura a voltes difícil d'entendre.
