Vora la Pedra Dreta reposa plàcida l'ombra d'un bastaix. Qui traginarà ara paquets de França? qui resseguirà ara les seves petjades en una terra sense frontera? Europa ha desdibuixat els seus confins, però encara queda alguna cosa flotant en l'ambient dels pobles, vora la ratlla de França.
Agullana, país de dòlmens i de menhirs, dormí en el son de la història fins a l'any 1019. Restà durant segles en els dominis del vescomtat de Rocabertí i només la indústria del suro va poder desvetllar definitivament el poble del seu somni medieval. El poble feu un salt del romànic al modernisme, del feudalisme al capitalisme.
El 26 de gener de 1939 va ser efímera capital de la República i de la Generalitat. A Can Perxés el president Companys s'assegué amb el seu govern a la vora del foc i en la pissarra de les escoles s'hi van escriure els darrers ?es?borranys de comunicat oficial del Ministeri d'Estat.
Agullana fou terra de frontera més que mai durant uns dies. El cel roig d'aquells capvespres d'hivern, sobre el suro del Mas Perxés, sobre els castanyers de Santa Eugènia, sobre el roure de Cal Sant i els plàtans de la font d'Avall, foren la darrera llum d'un país on es ponia definitivament el sol.
Autobusos asmàtics, carregats de vençuts, passaren per Agullana camí de l'exili. Els camins quedaren exhausts i les masies també, només restà l'esperit d'un poble tenaç, que, més enllà d'altres vel·leïtats, ha pogut sempre obrir pàgina de glossaris i de guies amb la "A" inicial del seu nom, sempre pel davant d'altres pobles, colpits sense remei per l'ordre alfabètic.
