Amb el temps en fem quasi de tot: el venem, el comprem, el regalem, el lloguem. Sovint ens passem mitja vida somiant tenir temps. Temps per dedicar a l'art, per exemple. Hi ha artistes en potència arreu del món que esperen un cop de sort per poder-se tancar en un estudi i crear. Asseure's de cara a un paisatge i escriure, o pintar, o fer música, tant se val.
Però no ens han ensenyat a tenir tot el temps del món, i com que no en sabem, acarats amb nosaltres mateixos, els discursos es poden aprimar i perdre sentit. Cal estar ben preparat per enfrontar-se a la creació. No només es tracta de tenir hores, es tracta d'arribar a aquesta disposició després d'un llarg aprenentatge que passa per ser, per exemple, un poeta dels que escriuen versos en retalls de tovalló de bar. El poeta que escriu en tovallons de bar està en relació constant amb la vida. Entre ell i la vida hi ha una autopista de sentiments. A mo?ments haurà de pagar penyores. Hi haurà dies que el poeta de tovallons de bar s'estirarà els cabells. Els versos se li hauran embussat i no els podrà donar sortida, perquè és a la feina, o torna a casa i condueix, o ajuda el fill a fer els deures. Probablement, si mai arriba a tenir temps només per escriure versos, ja tindrà una disciplina interna, uns objectius clars.
En canvi hi ha artistes que esperen, una mà sobre l'altra, que els arribin les hores lliures. Es lamentaran, es compraran papers immaculats i somiaran amb mirar-se un paisatge des de la finestra del seu estudi, inspirant-se. Més obsedits per la promesa d'artista que encara no són i pel somni de tot el temps del món que no tenen, si mai els toca la rifa i ja no tenen excusa per no triomfar, acabaran maleint el somni de tenir temps. Se'ls haurà fet malbé la relació amb la vida.
