El cas Mari Luz, la nena morta presumptament a mans del pederasta Santiago del Valle, ha tornat a plantar sobre la taula el debat sobre els límits ètics dels judicis paral·lels a la televisió. El litigi contra ell, la seva germana i la seva dona, ha finalitzat i ara resta esperar la sentència. Uns personatges depravats, sense escrúpols, protagonitzen una història sinistra i macabra. I l'últim episodi d'aquesta sòrdida història s'ha produït al circ televisiu de Tele 5, animat per Ana Rosa Quintana. Al seu programa, Isabel García, l'esposa del presumpte assassí, es va retractar del testimoni declarat davant el jutge, que acusava la seva cunyada de causar la mort de la nena, atribuint-la al seu home. Tots estarem d'acord que no tot s'hi val, a la televisió. La intromissió intencional d'una cadena televisiva en la tan delicada fase del procés judicial, l'emissió d'un veredicte, és un atemptat a la independència del sistema judicial. Ja se sap que la relació dels mitjans i la justícia és difícil. Perquè el crim desperta emocions en la societat i suscita un interès morbós i perquè la imatge que té la societat sobre la justícia no és del tot bona, sobretot per la tardança en la presa de decisions. Tot això fa que sorgeixi la temptació per part dels mitjans d'administrar la justícia fora del Poder Judicial.
Tota la maquinària de Tele 5 s'ha posat en marxa tancant files al voltant de l'Ana Rosa Quintana i La Noria, de Jordi González, ha qualificat la confessió de la senyora del Valle com a proesa del periodisme d'investigació. Abraham Barrero, jurista expert en judicis paral·lels dels mitjans, adverteix que "aquests poden induir en l'opinió pública un veredicte anticipat de culpabilitat d'una persona, la qual cosa vulnera els drets fonamentals a la seva defensa, l'honor i la presumpció d'innocència".
