03 de març de 2011
03.03.2011
L'APUNT FINAL

Les llindes de peralada

03.03.2011 | 01:00
Les llindes de peralada

Al'Empordà la vida és una làmina gruixuda entre la terra i cel, modelada amb pedres i records, mots i dates. S'estén i pivota des de diversos punts de la plana, un d'ells és la vila dels comtes de Peralada. Els merlets del seu castell semblen formar part dels engranatges de la història i els noms dels carrers que l'envolten evoquen sons d'un passat forjat per il·lustres senyors i discrets artesans, reis savis i pagesos murris.
En dues portes del castell gairebé contigües, es poden llegir uns lemes sobre les llindes que resumeixen gairebé tota l'essència del poble: "Dei Gratia" i "Casino". Mentrestant, en un solar abandonat, l'ajuntament recomana a través d'un cartell plantat a terra, no donar de menjar als gats de la via pública. Però avui no és un dia de gats, la força del vent porta un ruixim de pluja que, de lògica, hauria de caure en altres contrades. Les dones que surten de missa s'abriguen i s'afanyen, i miren de reüll cap un cel net de núvols, inundat del blau empordanès de precepte.
El barri vell de Peralada és un garbuix de cases que han après a conviure entre elles al llarg dels segles. Darrere de cada finestra et sotgen uns ulls vigilants i la gent pel carrer et mira amb el sentiment entendrit de qui està de tornada de tot.
Ramon Muntaner va néixer en una casa d'aquestes, on s'hostatjà també per una nit el gran rei Jaume. Animat per aquest primer record d'infantesa, Muntaner escrigué la seva Crònica dels Reis d'Aragó, la darrera frase de la qual es podria gravar a la sortida del Casino de Peralada: "E tots viurem alegres, e pagats, aytant com en aquest mon vixcam. Amen".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook