L'Auditori de Girona rep dissabte un mite: María Dolores Pradera, que als seus 85 anys, lluny de pensar a retirar-se, cantarà els temes que l'han fet famosa en el concert-homenatge Toda una vida

"Jazmines en el pelo y rosas en la cara, airosa caminaba la flor de la canela". Ja no hi ha dones així?

Potser perquè amb les roses a la cara no es deu veure res (riu). Però la cançó és maca. La meva néta deia: "Sardinas en el pelo? Que estrany, àvia".

Ara duen tanga a l'aire i pírcings a la cara.

Ha canviat una mica, sí. A l'estiu deu ser prou fresquet, això del tanga. Jo no en faig servir, eh? que no estic ja gaire vistosa (riallada).

Toca fusta quan un concert es titula "Homenatge/ Toda una vida"?

Nooo, perquè l'homenatge el faig jo al públic, cantant les cançons de tota una vida.

Li agradaria morir en un escenari?

De cap manera, em sembla una cosa horteríssima. Poden estar tranquils a Girona, no els vull donar aquest ensurt.

b

En qualsevol temps passat hi va haver coses bones i coses dolentes.

Un bolero diu Contigo en la distancia, i un altre diu Dicen que la distancia es el olvido. Com a experta en boleros: en què quedem?

Els interpreto tots dos amb l'amor i passió amb què van ser escrits, són preciosos. Canto més Contigo en la distancia, però no per què ho cregui així, jo no canto autobiografia. També vaig ser Santa Teresa al teatre, i mai he sigut Santa Teresa.

Però ha sigut santa?

No, em penso que no. Però tampoc he sigut perversa, he guardat un equilibri.

M'encanten els boleros i les ranxeres. En quin moment optar per un o altre ritme?

El bolero és més romàntic, i la ranxera més directa i racial. M'agraden molt, les ranxeres.

Tots canten més al desamor que a l'amor.

És que em penso que al llarg de la vida trobem més desamor que amor.

Què segueix de la música actual?

La veritat és que no la segueixo gaire. Però segur que hi ha d'haver coses bones. Però jo m'he quedat amb Serrat, Aute, Ana Belén...

A quanta gent ha cantat en privat?

A la meva mare li encantava que cantés per ella. Va arribar un punt que li vaig dir que li hauria de cobrar.

Senyora, que jo em referia a homes...

Alguns m'ho havien demanat quan era més jove... el que passa és que sóc molt desobedient. I el que m'agrada a mi és el públic!

Parlant de públic: què és el més estrany que li han llançat a l'escenari?

Un gosset.

No foti! Viu o mort?

Ha, ha, viu. Me'l vaig endur, el vaig tenir amb mi fins que va marxar d'aquest món.

Als seus anys i amb el que ha viatjat: recorda alguna societat com l'actual?

És una cosa d'abast mundial. La fi d'alguna cosa, potser la fi de tot per començar de zero. A vegades crec que tot està orquestrat per gent molt poderosa. I això dels 110 quilòmetres...

No em digui que vol anar més de pressa.

Home, una mica més sí, que viatjo en cotxe, i Girona està lluny. És que als aeroports ara et fan caminar quilòmetres per la terminal, i encara et van posant en una pantalla: "Sólo le quedan 30 minutos de andar".