Quan una superfície mat reflecteix la llum del sol sense absorbir cap de les radiacions visibles, diu l'enciclopèdia que obtenim el color blanc, una paraula d'origen germànic documentada en català des del s. XII. El blanc també és la suma de tots els colors, va dir Newton, després de fer passar un raig de llum per un prisma de vidre i veure com li apareixia una cataracta de colors: llum descomposta.
La metàfora més suada per explicar que una cosa és blanca és al·ludir a la neu. Ara fa un any vam veure el món tot blanc. Mig metre que s'acumulava pels camps, les carreteres i els boscos. Mig metre acumulat també a dins de cadascú, un pes considerable amb el que vam haver de treballar i fer veure que vivíem.
Ara n'acabem de viure una altra, de setmana blanca. Ignoro si l'adjectiu "blanca" li van posar pensant que faríem cua per anar a esquiar (i així untar el turisme d'alta muntanya, molt sensible a les variacions de la demanda i que no deu formar part de les ofertes de l'Inserso) o si feia referència a la variant llatina de la mateixa paraula: albus/albi. Ja saben, per allò de quedar-se in albis, o en blanc. Personalment, després d'haver viscut dues setmanes blanques en anys consecutius, una per la nevada i l'altra per les vacances escolars de les nostres criatures, no sabria dir quina ha estat més ben aprofitada. Potser només destacar que els dies aquells de fred, com que no teníem corrent el elèctric, la tele no es va encendre. Pel que he pogut observar en l'entorn més immediat, l'any passat la mainada, les hores de llum solar, encara van fer alguna cosa de profit. D'aquest any no m'atreviria a dir-ho. Ara, han descansat, això sí.
