La palamosina Cesca Limeres i Manu Palomino -nascut a Alemanya- han viatjat durant 15 mesos pels Andes en un curiós mitjà: el tàndem. Ahir van explicar la seva experiència a la Casa de Cultura amb la projecció de Tandes: en tándem por los Andes, dins del cicle del GEiEG "Esport i Aventura"
Viatgen en tàndem perquè són gelosos i no volen perdre de vista l'altre?
No, no, és una manera d'equilibrar forces, perquè Manu havia fet molta bicicleta i Cesca no n'havia fet mai. A més, és el vehicle que teníem aquí i per això el vam portar allà.
S'hi va bé, en tàndem pels Andes?
Home, la gent s'obre molt més, perquè el tàndem li desperta la curiositat. O sigui que fa el seu servei.
El de davant veu paisatges meravellosos i el de darrere sempre el mateix cul?
No cregui, el de darrere també veu paisatges. De fet, és el que va a darrere qui està tota l'estona filmant. Inclús en veu més, perquè el de davant ha d'estar controlant tota l'estona el camí: sots, pedres, etc.
Quinze mesos és molt temps... i molts diners. Feien feines durant el viatge?
No, simplement gastàvem poc. Dúiem el que havíem estalviat aquí.
Com és la gent dels Andes, si és que es pot parlar d'una sola gent?
Molt diferent segons la zona. A l'Argentina són molt semblants a aquí, mentre a Perú i Bolívia ens miraven amb molta curiositat però a penes si hi havia contacte. Era molt difícil tenir-hi cap tracte, és gent molt tancada.
Quin moment va ser el més difícil d'aquests quinze mesos?
Haver de tornar (riuen).
I allà?
El desert, travessar el desert.
No els vull fer recordar només els pitjors moments. Si volen, me'n poden dir algun de divertit.
Al Brasil vam coincidir amb els carnavals de Rio.
Perdó? Andes al Brasil?
(Riuen) Ja que érem per allà vam decidir anar uns dies al Brasil, i sense planejar-ho vam coincidir amb els carnavals.
Hi ha alguna imatge que mai no oblidaran (i que no sigui una carrossa de carnaval)?
Arribar al cim de l'Illimani, a Bolívia (6.462 metres). Va ser un moment màgic. Havíem passat molta fred, ens havia costat molt, i havíem estat diverses vegades a punt d'abandonar. Fer el cim va ser molt especial.
Al documental surten banyant-se en un llac: a quina temperatura estava l'aigua?
Sí, era el Titicaca. L'aigua devia estar a cinc graus. Però ens vam ba?nyar també a les glaceres de la Patagónia, on l'aigua era encara més freda. Molt poc per sobre de zero.
És molt petita la persona humana?
Davant muntanyes com aquelles et sents molt petit, veus que una persona no és absolutament res. Però alhora, quan arribes a dalt et sents molt gran.
El còndor passa?
Sí que passa. Els vèiem a sobre nostre, tota l'estona vigilant-nos des del cel.
