És terra d'arbres de fusta blanca i de cases de pagès que miren eternament cap a migdia, de rellotges de sol que marquen les hores imparables, d'un temps que s'estén sobre la terra com un vel de monja de clausura.

Riudarenes és un poble net de cara i probablement també de cor, amb carrers de geometria variable i de cases acolorides, que semblen fer-se companyia les unes a les altres. El campanar de l'església intenta inútilment aixecar el seu cap punxegut entre els teulats, les terrasses i uns núvols impertinents que voleien com les cortines d'un menjador amb les finestres esbatanades.

Riudarenes és el cor de la Selva, una comarca perduda entre el mar i la muntanya. La seva història es remunta fins a l'inici dels temps, amb capítols que el poble mostra orgullosament, com ferides en la batalla. La llegenda immortal de Riudarenes ha quedat per sempre gravada en la cançó dels Segadors, és la la gesta adolorida d'un poble i d'un país que sempre ha hagut d'alçar-se contra la injustícia dels poderosos i la malvolença dels ocupants.

A la plaça de la Vila dos nens juguen amb un patinet i una botiga de complements de moda anuncia liquidació per tancament. En l'ampit discret d'una finestra, en una façana pintada d'un blau escandalós, una renglera de geranis han florit amb el vermell reglamentari. De la porta d'una fusteria, que sembla anunciar en el dentell activitat ininterrompuda des de 1694, sorgeixen remors de serra mecànica i, de la solitud d'un llogarret perdut en el bosc m'arriba la solemne remor del vell lledoner de l'Esparra.