Ser premi Nobel d'Economia ja no és garantia de res. I si no, queda l'exemple del senyor Paul Kruman, espantaocells professional que es dedica a jugar i a fer afirmacions gratuïtes sense xifres ni arguments. El 13 de maig, aquest senyor, a qui alguns mitjans seriosos de l'Estat li donen la paraula encara que sigui per tirar-se un pet, va escriure al seu bloc que el mes vinent Grècia sortiria de l'euro; que la gent trauria els seus diners dels dipòsits bancaris d'Itàlia i Espanya, que l'euro desapareixerà i que el col·lapse és molt a prop. Com pot ser que un Nobel jugui a ser profeta com un Nostradamus qualsevol o com aquests simpàtics que creuen que el 21 de desembre de 2012 hi haurà un apocalipsi mundial segons el calendari maia? No ho sé; però m'agradaria saber on té els diners Krugman, on inverteix abans de fer les seves declaracions, o qui li paga per dir que Europa va camí del desastre.
Els economistes seriosos plantegen escenaris, analitzen números, no fan de profetes, sinó d'observadors. El senyor Krugman forma part d'una línia intel·lectual que, a banda, diu que s'ha de fer el mateix que als anys trenta. O sigui, molta inversió pública. Almenys, deixa clar que els Estats Units va sortir de la depressió perquè es va rearmar per fer front a la Segona Guerra Mundial i enfrontar-se a japonesos i nazis.
Krugman, com Roubini i algun pseudoeconomista de casa nostra, forma part d'aquests destripaires que juguen a vendre el com pitjor millor. Sobretot, per a ells. Viuen d'aquest negoci. I, malauradament, tenen a molta gent que els fa cas. S'ha de ser masoquista.
