Entre la vida i la mort, entre el tret i la riallada, entre el real i l'imaginari, Juan Jacinto Muñoz Rengel, filòsof i escriptor malagueny nascut el 1974, trenca tòpics i normes de gènere en el seu llibre que es titula "L'assassí hipocondríac", i que ha estat publicat recentment per l'editorial Plaza&Janés.

Un assassí a sou hipocondríac, malastruc i força maldestre. L'antiheroi?

Sí, és antiheroi perquè és l'assassí i si a sobre ho fa malament, sí, em quedo amb això, l'antiheroi. Pèro és la seva visió. Ell diu ser assassí professional però mai el veiem matar ningú, després diu que es morirà però tampoc el veiem morir-se, i allò de malastruc també s'ho crea ell.

I tot i això és un personatge que genera empatia, fins i tot amb la seva víctima.

Sí, ells creeen un binomi, però es van coneixent i es complementen i el lector veu que realment d'assassí en té poc.

L'hipocondríac, en el fons, el que pateix no és soledat, por a la mort, a una existència sense sentit?

Sí, és més actual que mai. En el llibre apareixen una pila d'hipocondríacs històrics, però eren privilegiats, persones que podien permetre's tenir temps per pensar. La gent del carrer estava tan preocupada en guanyar-se el pa que no tenia temps de deprimir-se. Tot i això, avui hi ha més suïcidis i més depressions que mai. I més informació. Abans no sabies què eren els triglicèrids. Cada dia surt alguna cosa boníssima per a la salut. Crec que tots som una mica hipocondríacs, la societat en general, que cada vegada es mira més el melic.

Per ventura l'hipocondríac no és un gran egocèntric?

L'hipocondríac el que fa és mirar-se a si mateix, si s'obrís als altres deixaria de preocupar-se tant per ell. La societat és egocèntrica. Hi ha una pèrdua de valors.

Proust, Poe, Voltaire, Tolstói, Molière, Kant... tots hipocondríacs. La genialitat exi?geix un punt de bogeria?

Sí,com esperits sensibles que són tenen una mirada diferent de la vida, però al mateix temps són sensisbles també a la malaltia. En general, els escriptors són hipocondríacs perquè han de passar molt temps en soledat. Aquests autors, si haguessin tingut més habilitats socials, haurien escrit menys. Kant mai va sortir del seu poble. Si hagués sortit, hauria sigut Giacomo Casanova, un filòsof amb una obra menor.

Si la societat està malalta, la literatura és símptoma, diagnòstic o teràpia?

Jo crec que és símptoma i teràpia. És símptoma perquè reflecteix la realitat del seu temps, pot ser el gra, la inflamació que li surt a la societat. També es pot plantejar, no sempre, com a teràpia. En el meu cas, sí, perquè jo plantejo el riure, riguem-nos de nosaltres mateixos. Aquesta és la teràpia.

En literatura esta tot inventat però sempre se li pot donar la volta?

Aristòtil deia que la imaginació és la combinació d'elements. Ningú s'inventa res. Què és el que queda? Tornar a dir-ho d'una altra manera. Per mi, el camí està en conèixer la tradició, assumir-la i barrejar, homenatjar, parodiar, tornar-la a projectar amb la teva mirada, que és la del teu temps.

Té vostè alguna síndrome?

No, res. M'he suggestionat llegint, però no en tinc.