Roger Costa-Pau i la seva germana Marta han pres el relleu del seu pare Manuel al front de l'editorial Llibres del Segle, renovant-la. La nova etapa s'obre amb Antologia de Spoon River, d'Edgar Lee Masters, presentat ahir a Barcelona i dilluns vinent a la Llibreria 22 de Girona

Comença amb un llibre de poesia, i a més, d'un autor aquí desconegut. Li van els salts mortals sense xarxa?

No sé fer salts mortals, però algun dia havia de començar a fer-ne. I aquesta era una bona ocasió, perquè aquest clàssic nord-americà no existia en català. És un salt mortal, sí.

Si ser editor avui és ser un heroi, què és ser editor de poesia?

És ser un heroi a punt de morir (riu). No, seriosament, editar poesia era un desig. El problema avui és que s'ha perdut molt el desig, sembla que tinguem més ambició que desig. El desig de créixer, el desig de cultura... Però jo crec que no està mort, i justament cal alimentar-lo.

L'etern dilema: és traduïble la poesia?

Jo crec que sí. Però és traduïble sobre tot per bons poetes.

Traduiria al català un Quevedo, un Salinas o un Machado, o no val la pena perquè ja els entenem en castellà?

Espanya, com el Vaticà i com l'Opus Dei, forma part de les coses inútils. La veritat és que ni tan sols hi he pensat, en aquests autors. Ara bé, realment la traducció no caldria, sempre és millor una versió original, si la comprenem. En canvi, el cas de Spoon River crec que és una aportació interessant, ja que no tothom és capaç d'entendre l'original.

A Los Botejara es cantava que les ?guer?res les perden sempre els poetes...

Les perden inicialment, però les guanyen a la llarga. El món el fan els poetes, perquè mai no moren, sempre són vius.

A l'Antologia de Spoon River són els morts els que parlen. Realment poden parlar?

Em penso que sí. Com els del llibre, que acaben dient allò que no van poder dir durant la vida. La vida està plena de silencis, i poder trencar-los una vegada mort és fantàstic. I en el llibre està molt bé, perquè hi ha personatges molt variats i cadascú diu la seva veritat.

Per això hi ha qui no vol desenterrar els que queden a les cunetes?

I tant. Segur que els queden moltes coses per dir, com a tothom que se'n va d'aquesta vida. Excepte els que xerren molt (riu).

Al llibre no hi falta ironia. Ens hem de prendre la mort amb humor?

Penso que sí. De fet, la literatura està plena d'ironia sobre la mort. Personalment m'agrada jugar amb això, trobar-hi humor. La ironia va bé per a tot.

Doncs aquí va: segons Gómez de la Serna, l'epitafi és l'última targeta de visita que es fa l'home.

Realment és així. És dir: "aquí ho deixo, si de cas, ja en parlarem un altre dia".

No li voldria semblar tètric, però vostè al seu epitafi posaria un poema seu o prestat d'un altre?

Algun de meu n'hi ha, que serviria. Però també n'hi posaria un d'aliè: un a dalt i l'atre a baix.