Em truca un amic de Barcelona, antic company d'estudis. Es va passar el barceloní pont de la Mercè buidant el pis d'una tia on guardava tots els seus llibres. Resulta que ha trobat els dos volums del manual d'Economia Política de Raymond Barre, primer ministre francès amb Giscard, utilitzat com a text de consulta a les universitats catalanes fa anys. Resulta que els llibres són meus, estan signats i datats. Com sol passar sovint amb els llibres, ignoro com van acabar a la seva biblioteca, en fi, tornaran a casa aviat.

- Encara ric amb l'article que vares escriure d'en Sarkozy i Roland Garros -em diu l'amic- suposo que aquest senyor sí que no el coneixies.

Doncs, mira per on, que sí, i em permet explicar una formidable història protagonitzada per un dels personatges més extraordinaris que he conegut i gaudit de la seva amistat, el fotògraf Pablo García Cortés, Pablito.

Raymond Barre fou un dels grans economistes de França, vicepresident de la Comisió Europea fins que el llavors President de la Republica, Giscard d'Estaing, el va cridar com a Primer Ministre ja que arran de la crisi del petroli, l'inflació tenia dos dígits, el franc perdia terreny i el dèficit públic estava pels núvols. En fi, un desastre. Una música que ens sona. El senyor Barre feia anys que sovintejava la Costa Brava, concretament, solia passar uns dies de vacances a La Gavina de s'Agaró, lògicament, en l'anonimat, pel caràcter tècnic dels seus anteriors càrrecs fins que el van fer primer ministre. Aquell juliol de 1977 va prendre l'avió oficial i es plantà a l'aeroport de Vilobí on l'esperaven el governador, Mesa Parra i la resta d'autoritats gironines. En fi, que aquest senyor surt de l'avió, baixa l'escala, mira a l'esquerra, mira la dreta, el cònsol francès que no es mou, el governador tampoc, fins que troba una figura familiar :

- Oh, bonsoir, Monsieur Pablito!

I ja veus que en Pablito, després d'abraçar-lo i petonejar la dona i el fill, comença a presentar-li les autoritats com si fos el cap de protocol. Aquest és això, aquest és tal altra cosa, etc. Tot això mentre la resta de la premsa gironina presenciava atònita aquest espectacle. Jo llavors era un jove aspirant a periodista de 18 anys a qui els temps de la transició portaven a fer coses pròpies d'un professional amb molts anys d'ofici i hi vaig anar perquè duia els temes esportius i polítics de la delegació gironina de l'Agencia EFE. Encara en conservo el carnet.

Les noves generacions no sabran qui era en Pablito. Doncs bé, en Pablito era el fotògraf de premsa més conegut i popular de Girona, probablement juntament amb la família Sans, pels qui va treballar molts anys fins que va poder fer-ho pel seu compte com a fotògraf del diari Los Sitios. Dotat d'una simpatia natural extraordinària, tothom que el coneixia , des del més humil al més poderós, sucumbia al seu encant com a persona. El seu caràcter extrovertit i la seva condició de despistat han fet acumular al seu voltant tota mena d'anècdotes. I Monsieur i Madame Barre també varen fer-se amics d'en Pablito perquè durant molts anys ell era el fotògraf de l'edició de la Costa Brava del diari de Perpinyà L'Indépendant i els havia retratat molt sovint durant les seves vacances de s'Agaró.

Li vaig demanar a Pablito que volia fer un reportatge amb Barre i si em podria ajudar. Mai va tenir un no per a mi. Em va recollir a Girona, guarnit d'un magnífic esmòquing, jo encara no tenia cotxe. "Hay que buscarte uno para ti, vamos a la cena de la Cruz Roja de La Gavina y es de gala y no entrarás así vestido. Vamos al Aradi, a ver si Jordi Comas tiene uno para prestarte y, si no, a ver si Manel Serra nos lo deja en el Palladium". Estem parlant de dos dels pioners del turisme a la Costa Brava. En Jordi Comas, President de la FOEG, que, juntament amb la seva dona Carme Hospital acaben de reobrir remodelat el restaurant Aradi de Platja d'Aro i el desaparegut Manel Serra, el rei de la nit a Platja d'Aro al front de les discoteques mítiques de la localitat.

Amb un esmòquing d'un cambrer de la discoteca Palladium vam arribar a La Gavina. Els Barre eren a la taula dels propietaris de l'hotel, la família Ensesa. També hi era el periodista Carles Sentis. En Pablito va fer totes les fotografies que va voler i li va demanar a Barre si em podia declarar alguna cosa. Primer va dir que no, però finalment, davant la insistència de Pablito, va respondre dues o tres preguntes que adequadament estirades van donar per una crònica a l'agència EFE. Em vaig sentir a la glòria.

Però favor amb favor es paga i el matrimoni Barre va demanar a Pablito si podríem treure de copes el seu fill Nicolàs , un noi d'uns 20 anys avorrit que els gendarmes de l'escolta no el deixessin ni un moment. El vam amagar al cotxe i en Pablito, el seu fill Paul i jo vam ?començar la ruta discotequera de Platja d'Aro on en Pablito era rebut amb catifa vermella. El noi va resultar ser un Travolta i tenia força set, al cap d'una estona va aparèixer un dels gendarmes però aquest va acabar també bevent amb ?nosaltres. El problema és que mentre uns ?aguantàvem el tipus, els dos francesos van acabats torrats com un grill, els vam dipositar a la porta de La Gavina amb les primeres llums del dia i vam sortir pitant.

Raymond Barre, igual que en Pablito, ens va deixar ja fa uns anys. En Nicolàs Barre és un financer destacat que va ser un dels com?panys de la cosina segona de Ruiz Gallardón, la ?Cecília Sarkozy, abans de ser aquesta la dona de l'expresident francès i, per tant, abans de la Bruni. Femmes fatales. Ja ho veuen, tot més connectat del que sembla.