Amb l'inici d'aquest 2013 es produeix una doble efemèride que no voldria que passés desapercebuda ni per la seva significació ciutadana sinó perquè en una d'elles hi tinc una bona part d'implicació personal i professional. Al gener de l'any 1943, ara en fa, doncs, setanta, apareixia el diari Los Sitios, que fins al 79, quan es funda el Punt Diari, fou l'únic diari de les comarques gironines. Fou una iniciativa del Govern franquista, que en plena postguerra va crear una cadena de diaris anomenada "Prensa del Movimiento". Ja durant la transició aquests diaris varen passar a dependre del Ministeri de Cultura fins que foren privatitzats.

En el cas de Los Sitios, un grup d'empresaris gironins el varen adquirir de l'Estat i vanconstituir la societat Editorial Gironina al 1984, i aportant la capçalera Diari de Girona, de la qual eren titulars i que es va afegir a Los Sitios fins que el 2 de gener de 1988, ara en fa 25, el diari , que ja era bilingüe, va aparèixer amb l'única capçalera de Diari de Girona. Com que les meves primeres col·laboracions a Los Sitios s'enceten al 1977 amb 17 anys, i el canvi de capçalera es produeix durant la meva etapa com a director, podran entendre que em toca de prop.

El meu aterratge a Los Sitios es produeix a través de l'esport i de la informació política, ja que m'encarregava des dels setze anys d'aquests temes a la corresponsalia de l'agència Efe a Girona, de la qual era titular en Narcís Pardas. Tant els tallers com la redacció i l'administració eren al número 29 de la carretera Barcelona. El diari era un llençol gegantí de poques planes i amb una redacció de plantilla mínima i de tracte familiar. El director era Gonzalo Garrido, el cap de redacció, en Victor Gay, en Jaume Sureda Prat feia la secció més esperada del diari, que era "Sucedió en Gerona", amb la crònica negra de la província; en Fèlix Bouso Mares la informació local, en Narcís Planas, la potentíssima secció esportiva i el gran Pablo García Cortés, el gran Pablito, el fotògraf de plantilla.

Lògicament, no n'hi havia prou per fer un diari i al final hi havia un bon nombre de col·laboradors i corresponsals. Així, en Jordi Xargayó, avui director del diari, i jo mateix vàrem aparèixer un dia a aquella redaccio essent uns adolescents de la mà d'en Narcís Planas a la secció d'esports. En Miquel Gil Bonancia, que acavaba de jubilar-se, feia les crítiques d'art, en Josep M. Bartomeu, en Josep Maria Bernils des de Figueres, en Jaume Font amb la gastronomia i festivals diversos, o en Santos Nicolás, fotògraf, que es va jubilar fa uns mesos, i molts d'altres. Hi havia un ambient familiar i divertit. Eren els anys de la transició i tot es va fer més accessible per a la informació i el periodisme. Per a un adolescent com jo era combinar una vocació, una diversió i la passió pròpia dels anys de la transició. De l'institut vaig pasar a entrevistar ministres de visita a Girona.

Al diari no s'hi anava abans del migdia i es feia sempre un vermut. Moltes vegades acavaba amb dinar, que els casats de la redacció havien de negociar amb la dona. Dos dinars foren tan gloriosos que gairebé no surt el diari l'endemà. Una vegada quan al director, Gonzalo Garrido, li va tocar una quiniela i ens va convidar a dinar al Saratoga una memorable mariscada en què no hi faltava de res, inclosa una ampolla de xampany Krug per comensal. L'altra, quan en Jaume Font va instituir a Can Catofa, a Sant Medir, un dinar el dia de Sant Martí per celebrar que "a cada cerdo le llega su San Martín" i al vespre encara hi érem.

Al taller hi havia encara l'antiga tècnica d'impremta i els linotipistes i caixistes treballaven amb plom i no hi havia pressa per acabar, ja que es comptava amb rotativa pròpia. La gent de tallers, els Rigau, Canals, Serra, Ginés, Mondéjar, Roqueta i tants altres pujaven constantment a la redacció a la nit, que és quan treballaven, a cercar més textos perquè s'havien quedat inactius. Els més antics del diari recordaven històries que seran veritat o llegenda urbana. Una és que Los Sitios fou l'únic diari a tot Espanya que va donar la mort del torero Manolete el mateix dia en què es va produir perquè un treballador de tallers molt afeccionat va aconseguir convèncer que s'esperés fins a les sis del matí amb dos textos alternatius, un amb en Manolete viu i l'altre mort. Una segona és que es va filtrar de Madrid la mort de Franco una setmana abans que realment es produís. Tot ja estava escrit feia dies i es va imprimir el diari amb la notícia essent destruïts els diaris quan la mort no es va confirmar. Sembla que alguns exemplars foren salvats.

Un altra llegenda divertida és una confusió de clixés de dues fotos amb els seus títols als anys 50. La notícia que s'inaugurava un congrés de la secció femenina apareixia amb una foto d'un soldats russos destrossant una església de Budapest durant la invasió d'Hongria. En canvi, la foto de la Pilar Primo de Rivera i d'en José Solis Ruiz amb camisa blava i braç enlairat cantant el Cara el Sol apareixia amb un text així: "Ahí tienen a esos seres despreciables, ebrios de vodka y borrachos de sangre; son las tropas bolcheviques en el momento de profanar una Iglesia de la católica Hungría".

Despres d'uns anys fora de Girona, vaig tornar al diari a finals del 87. Quan el 2 de gener d'ara fa 25 anys, Diari de Girona ja fou la capçalera única de la publicació, es consolidava l'evolució del diari tal com ho havia fet la ciutat. Un altre dia en parlaré.