Moltes persones que d'avui per demà han cessat d'un lloc destacat pateixen una estranya malaltia. N'hi ha que en diuen una síndrome, una dolència que ataca més o menys segons l'autoestima i el grau de presumptuositat: el telèfon, de sobte, els ha deixat de sonar.
El telèfon s'ha tornat mut... o sóc jo que m'he tornat sord? -es demana impacient, l'afectat. I no és ni això ni allò, és una qüestió de transparència. El subjecte que fins fa poc era important, prenia decisions, donava consells, que era requerit per a qualsevol informació o influència, de cop i volta s'ha tornat invisible. No li truca gairebé ningú, tants amics com tenia!
Amics, coneguts i saludats... o enemics, goluts i interessats. La llista de pilotes i llepaculs que hom tragina és directament proporcional al pressupost i a l'aparador administra. Per això, aquest virus envesteix sense pietat el polític que ha perdut el càrrec. Exdirectors generals, exdiputats i exregidors que han remenat les cireres durant un temps observen atordits que van pel carrer i la gent els saluda des de l'altra vorera, sense travessar. Descobreixen, també, que les trucades ara s'han de pagar. Però el mòbil no els sona. Ara que el poden agafar sense protocol, contestar directament, ara que ningú no els fa de filtre, ara va i ningú no marca el seu número.
Només els més conscients de la provisionalitat de la vida pública, només els rics d'esperit i els doctorats en la vida comuna estan preparats per suportar sense complexos que el telèfon a vegades només vibra per a futileses ordinàries. Ha de ser divertit i trist veure un exconseller despenjar i sentir: "Buenos días, mi nombre es Jeniffer y le llamo de Vodafone. Seguro que le interesa cambiar de compañía..."
