El Primer de maig és des del Congrés Internacional de París de 1898 una jornada de reivindicació. Inicialment es va vincular a la reclamació de la jornada laboral de vuit hores i també pretenia demostrar la força creixent del moviment sindical. Els anarquistes, de la seva banda, van pretendre vincular-la amb l'homenatge als coneguts com a màrtirs de Chicago, on una concentració de més de 20.000 persones en la primera gran mobilització obrera en plena revolució industrial va acabar amb vessament de sang. Un grup violent de manifestants va fer explotar un artefacte contra la policia, que va provocar sis morts i els agents van carregar contra els vaguistes, la qual cosa va provocar un nombre indeterminat de víctimes. Es van detenir 31 persones, tres de les quals van patir presó i cinc més van ser condemnades a morir a la forca. Precisament nord-americans i canadencs celebren el Labor Day el primer dilluns de setembre, però la major part del món occidental ho fa tal dia com avui. Tant va ser l'èxit d'aquesta commemoració que fins i tot l'església Catòlica s'hi va voler sumar i el 1955 el papa Pius XII va introduir al calendari oficial la festivitat de Sant Josep Obrer l'1 de maig. Tant és l'arrelament d'aquesta data que va ser una de les poques que no es va incloure en la proposta de la patronal i del Govern per passar els festius intersetmanals als dilluns per eliminar ponts. La capacitat d'actualitzar el sentit de les tradicions és la millor manera de mantenir-les. Amb una taxa d'atur del 25% i unes expectatives de continuar destruint ocupació, avui la reivindicació hauria de deixar pas a l'anàlisi i al compromís de fer tot el necessari per afavorir el manteniment de llocs de treball.