Les Gavarres són una serralada de turons i de muntanyetes folrades d'alzines sureres, que es dibuixen en el paisatge gironí com una mena d'esquena de mamut vell, ajagut de la ciutat vella fins al mar i que serveixen bàsicament per parar els peus a l'Empordà, una comarca que d'altra manera s'escamparia incontroladament cap al sud.
Els pobles del Gironès, a recés de les Gavarres, es desperten cada matí donant gràcies a les muntanyes que els acomboien, mentre els de l'altre costat, excitats per una manca -o un excés- d'ozó, intenten esgarrapar la pell molsuda de l'animal.
El cap del mamut mira cap al nord, amb un ull obert just a sobre de la muntanya dels Àngels. Del nord vénen les tramuntanades i la presència sempre inquietant de les illes Medes, amarrades al Montgrí, un massís petri que sembla construït únicament per vigilar el gran mamut, que algun dia podria despertar-se definitivament del seu llarg son.
L'antiga creença d'una vida en el més enllà, va portar els antics pobladors de les Gavarres a construir enterraments megalítics i, després, petits cementiris a redós de campanars discretíssims. Entre arbres frondosos i bells, i algun prat apamat, hi descansen prohoms de la indústria surera, treballadors de la muntanya, remeieres d'ulls tristos, barbers d'amena conversa, antics carboners i algun escriptor que va decidir passar-se tota l'eternitat escoltant la crepitació dels aglans damunt dels nínxols, les gotes de pluja de les primaveres i els passos, gairebé inaudibles, de les salamandres i els tritons.
