Un fotògraf professional explicava que els diaris xinesos havien començat a donar càmeres als repartidors de menjar a domicili. Els nois de les pizzes, per dir-ho així, armats amb la seva motocicleta i amb una petita càmera compacte, es mouen, àgils i nerviosos com mosquits pels carrers de les ciutats. Es veu que allà també diuen que si tarden més de mitja hora en dur-te el menjar no et cobren la comanda, així que si hi ha algú expert a desfer la troca urbana a tota màquina són ells. Els responsables dels diaris van pensar que era millor tenir una mala foto que no tenir-ne cap. Es veu que els fotògrafs d'allà no són tan ràpids. O que el país és molt gran. O que només els repartidors de menjar es coneixen totes les adreces. El noi de la pizza dribla obstacles amb la teca al darrera i la càmera a la butxaca del pantaló, sempre a punt per disparar.

Passa igual amb els vídeos, des que ja fa anys ens hem acostumat que, en qualsevol desgràcia, sempre hi hagi imatges de videoaficionats. N'hi ha arreu, apuntant també a tot arreu. Un desfici. Molts d'aquests vídeos casuals tenen un àudio que diu invariablement "Oh, my God! Oh, my God!", amb insistència màntrica. Sí, també hi havia algú filmant un no-lloc com l'aeroport de San Francisco quan va irrompre en escena un avió estavellant-se. Si els historiadors tenen sovint problemes per trobar documents que els avalin les hipòtesis, els historiadors del futur s'hauran de moure per una jungla de documents de tota mena i condició, també de falsos, i potser el problema serà arribar a confegir alguna hipòtesi amb tant de material. La multitud irromp, no sabem si per canviar la història o, simplement, per dir que hi va ser.