Preparats, llestos..., som-hi! De demà en vuit farà un any i durant tota la setmana assistirem a un rosari de reportatges, pàgines especials, fotos de l'abans i el després de l'últim gran incendi empordanès, el que es va iniciar el 22 de juliol de 2012 a la Jonquera. Escoltarem testimonis tristos, veus indignades, saberuts del medi i opinions que ho redueixen tot a l'economia, a la carència de mitjans, a la manca d'estratègia. Ens recrearem en el detall de les flames incontrolables, en el núvol de cendra que va arribar fins a l'altra punta del país, i tornarem a veure el càmping arrasat, el ramat rostit, la cara d'impotència dels damnificats...
N'hi haurà que posaran l'accent en la crítica a qualsevol preu: què seria d'una gran desgràcia si no podem atribuir-ne la culpa a uns noms i cognoms concrets! D'altres, resignats, declararan que això del foc és cíclic, i que quan s'alia amb la tramuntana fa de mal governar, per no dir impossible. I encara n'hi haurà que carregaran contra els bombers i la falta d'assistència específica en un punt concret, contra els polítics, contra les retallades, els ajuts i les subvencions que no arriben.
Només entremig, potser algun titular es fixarà en les dues gran lliçons de l'incendi, la teòrica i la pràctica. Ningú no pot negar que un any després la consciència sobre la prevenció i el valor de l'entorn ha crescut fins a extrems inimaginables, pedagogia pura. Però sobretot, ningú no pot discutir que la reacció, la resposta i l'acció contra aquell Goliat va ser bona, es va fer bé, des del primer professional fins a l'últim David voluntari. Uns i altres s'hi van deixar la pell per ofici i per solidaritat. I van aprendre'n, perquè el foc sempre torna.
