Fa un temps vaig escriure sobre el moviment slow life -l'anglès s'apodera del nom dels paradig?mes-, parlant de la necessitat d'imprimir una certa calma a les nostres vides. Avui veig convenient modificar el matís pel de nice life (bona vida), o com diria Roberto Begnini, la vida és bella, perquè una de les meves referències al món de la comunicació acaba de morir. Concha García Campoy va ser molt més que una gran professional dels mitjans de comunicació. Va marcar un estil propi de fer ràdio i televisió amb intel·ligència i rigor, sense estridències ni egocentrismes. Com a personatge públic, va exhibir l'insòlit honor d'haver sabut conciliar una vida privada discreta amb la lluita més notòria en favor de les llibertats i en contra de l'abús del poder. Va tractar tots els pals mediàtics, sempre cedint el protagonisme a la notícia i, per això va ser considerada una periodista coherent amb els seus principis. Perquè coherència ha estat el valor amb el qual ha estat més recordada, perquè coherència és d'aquells que apliquem amb comptagotes per absència de públic. Concha García Campoy va ser molt de temps la veu d'un programa mític de la Cadena Ser dels caps de setmana, A vivir que son dos días. Ella va ser la pionera al 1988 amb un format de programa que recollia les aspiracions culturals que es palpaven a l'ambient, amb una mirada divertida i fresca, sense adoctrinar amb retòriques paternalistes. Les llavors d'aquella sembrada han cristal·litzat en una pila·la de professionals que han seguit la seva estela. Ara, aquella força entusiàstica ha marxat però ens ha deixat el millor d'ella mateixa, amb aquesta nice life que va saber abanderar.