Fa cent anys el món va viure un moment d'extraordinaris avançaments científics i socials. La cultura reunia en l'eix Viena-Munic-Berlín-París els millors talents des del Renaixament. Es conquerien, de vegades fent molt de mal, regions allunyades del planeta, però també es conquerien zones fent el bé. Existia la sensació que el progrés no tenia límits i que les investigacions mèdiques farien possible que el ser humà visqués molts més anys. Començaven a estendre's les classes mitjanes arreu d'Occident i Estats Units ja era una potència emergent de primer ordre. S'establien els primers sistemes d'impostos al treball. Anglaterra seguia dominant els mars i les guerretes dels Balcans semblaven una anècdota. Però la Rússia tsarista estava desfent-se i l'Imperi austrohúngar es descomposava en mans d'un ancià emperador. Alemanya tenia ambicions i els moviments prussians nacionalistes, barrejats amb un perillós romanticisme, feien gala del seu orgull. El món creixia, però una sèrie de brases s'amagaven sota la superfície. A la capital austríaca, un mediocre artista passava gana mentre intentava vendre les seves pintures. Es deia Adolf Hitler. A Viena també hi va passar una temporada Joszef Stalin, enviat per Lenin perque pensés sobre futures utopies banyades de sang. Quan un any més tard va esclatar la primera guerra mundial, es pensava que només duraria mesos i serviria per ordenar el mapa del món. Va durar quatre anys i va canviar el mapa per sempre. El gran desastre va ocórrer quan ningú l'esperava. L'ésser humà és capaç de tot quan menys s'espera. Crec que hem après del passat. Però no s'hi val despistar-se.
