Joan Manuel Sevillano, gerent de la Fundació Dalí, no és un executiu qualsevol. No és un d'aquells professionals de la gestió econòmica que tant podria dur l'àrea expansiva d'una cadena de supermercats com la divisió de vendes d'una fàbrica de motocicletes. L'home treballa en allò que en diem indústria cultural, administra una marca i un triangle -Figueres, Púbol, Portlligat- que és líder en l'actiu social i econòmic de la província i té una poderosíssima projecció internacional.
Les seves conferències són brillants: passa dels números a la filosofia amb una facilitat extraordinària. Ara fa poc, a l'espai Armengol de Vilajuïga -aquest fantàstic show room i alhora think tank de la productora Visual13, de Vicenç Asensio-, Sevillano va desgranar els guanys de la Fundació, l'impacte directe i indirecte sobre el PIB local i la creació de llocs de treball. Estalviarem les xifres -són molt bones, malgrat l'escepticisme d'alguns sectors que encara es miren Dalí com una anècdota. Tanmateix, allò més interessant dels parlaments del gerent és la capacitat d'anar d'una realitat objectiva a la voluntat de vendre una experiència subjectiva, l'Empordà en conjunt, l'Empordà com un mite. L'Empordà, omnipresent en tota l'obra daliniana que es passeja per tots els continents com un ambaixador del país. De quin país? Aquesta és l'única pregunta que des del nucli dur d'una fundació farcida de patrons nobles s'evita. Atès que és l'encarregada oficial de gestionar el llegat i els drets de Dalí, la resposta de Sevillano és clara: ara com ara, una realitat és incontestable, l'hereu universal és l'Estat espanyol. Què passaria, doncs, en l'escenari d'una Catalunya independent?
