Al nostre país, durant el primer mes de l'any, es produeix com una mena d'epifania del paisatge. Els cels d'un blau clar, gairebé blanc, retallen els contorns nítids de les muntanyes i els camps amarats d'ocres i de marrons, omplen tot el primer pla. Els camins, rautats per l'inesgotable traginar de la gent, dibuixen sinuoses línies entre els camps, les arbredes i les cases.
De tant en tant apareix un campanar cansat, que deixa anar un alè càlid de campana. Les hores de gener deambulen baixes, com el lleu fumerol que exhalen els rius. Els calendaris tot just s'estrenen i els dies a venir bateguen encara closos entre les pàgines de les agendes.
Gener és temps de començar de nou, de mirar i contemplar, mentre la terra descansa i encara fa olor de fems. Trescarem penosament durant onze mesos, potser durant tota la vida, però quan arriba gener sempre pensem que és temps d'aturar-nos, ni que sigui només per un instant, entre les fràgils remors del paisatge.
Josep Pla deia a Les hores: "Any nou, vida la de sempre". Tot canvia, però tot queda i sorgeix quan menys t'ho esperes, entre la humitat resinosa d'un carrer empedrat amb rierencs, vora les canyes que es mouen al ritme del vent o sota un núvol que sembla modelat per les mans d'un flequer de poble. Tot passa i tot queda, Machado es va quedar definitivament en aquells dies tristos, d'aquell gener del final de la guerra.
Tot passa, però ens queden els records, de la mateixa manera que ens queden els dubtes i ens queda aquest paisatge de gener com a ?darrera certesa.
