Més enllà de festetes i pàgines o programes especials, el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Dalí hauria de ser un bon moment per fer balanç i disseccionar la salut del llegat de l'artista a tots nivells. Vet aquí el meu particular expedient: la Fundació aprova amb nota; l'Estat, suspèn; Figueres ha de repetir curs.

Malgrat les acusacions, sovint argumentades, d'organisme tancat i dirigit amb política de ferro -diguem-ne, poc simpàtic, o poc empàtic, en contradicció amb el propi Dalí-, cal reconèixer que la funció administrativa de la Fundació ha estat excel·lent. S'ha fet ordre al galimaties de l'obra, s'ha passat l'escombra al desori dels presumptes representants, s'ha promogut la marca Dalí internacionalment i l'ha dotada d'un segell seriós, fiable. El trinomi Aguer-Sevillano-Peñuelas ha actuat amb professionalitat. Per tant, si el president Boixadós els ha elegit per governar la nau no podem reduir la crítica a la mala cara. La direcció de Pitxot és indiscutible. Una altra cosa és la tria de determinats patrons de dubtosa convicció daliniana...

L'Estat, hereu universal per tripijoc político-econòmic i abús flagrant d'un vell atemorit, ha fet allò que sempre ha fet: confondre Espanya amb Madrid -i així els va! Despenjar obscenament El gran masturbador de la sala de les Peixateries per dur-lo al Reina Sofia és la prova del vuit que van per davant: Figueres no és Estat espanyol. I Figueres, ai... que deia Pla. La ciutat continua arrepenjada en bona mesura en una visió caricaturesca del factor Dalí, inconscient del fenomen universal, aliena al profit creatiu. Costa d'entendre per què no s'hi respira més surrealisme, en el sentit més acadèmic, i més extraversió humana...