Qui no ha perdut mai un paraigua? Sembla estrany, no perdem altres coses tan sovint, suposo que els paraigües no són eines essencials, ni prou valuoses per despertar les alarmes en el nostre inconscient.

Des de temps immemorials els humans perdem paraigües o els intercanviem. L'endemà d'un dia de pluja, les oficines d'objectes perduts s'omplen de paraigües que la gent només troba a faltar quan torna a ploure. De pluja en pluja, aquests estris sense amo ploren desconsoladament, abandonats i sols.

Són paraigües de gent atrafegada, que van amunt i avall amb paquets i criatures, de treballadors que caminen pensant en la nòmina o el conveni laboral, o d'amants que es troben a hores convingudes. Són paraigües de clients de la Caixa o del Banc Sabadell, que no tenen el compte amb números vermells i que van despreocupats per la ciutat.

La pluja decanta la vida i els paraigües es carreguen d'idees i de raons, de misèries i de dolors, i nosaltres, alliberats de tan feixuga ?càrrega, els oblidem en els indrets més impensats, o els intercanviem sense saber-ho, paraigües millors o pitjors, que descarreguen damunt del nostre cap les cabòries d'altri. Un dia, sota un paraigua virolat -d'aquells d'un euro-, vaig començar a xiuxiuejar renecs en japonès, mentre una senyora al meu costat anava recitant les cotitzacions de la borsa de Nova York i una noia, soplujada sota un paraigua enorme, xiulava al seu gosset amb aires de pastor...

Potser ja està bé així, la naturalesa és sàvia i sap que de tant en tant convé barrejar.