És un pampallugueig gradual que centelleja a l'altre costat de la finestra. Gotes tacades de llum que es desfilen sinuosament en els vidres. Els gats amb prou feines mouen la cua i continuen dormint aferrats al seu jaç. Les gotes repiquen nervioses damunt les teules i irrompen fatalment en els nostres somnis. La remor perdura i ens desvetlla.

De nit, la pluja de novembre, sembla vinguda d'un altre planeta i ens arraulim al llit amb totes les nostres forces, com si fos el darrer recer possible.

Els sorolls del carrer sonen més llunyans i la nit s'espesseeix de sobte en l'aire clos de l'habitació. Potser la ciutat ha desaparegut ja definitivament, el món sencer, diluït en una riuada fangosa, però nosaltres no gosem treure el nas de sota la vànova i escoltem esporuguits el raig d'aigua que cau de la canalera a la terrassa.

Sembla que no hagi d'acabar mai, com una maledicció bíblica, o el caprici increïble d'un escriptor fantasiós. Quan creus que minva torna a pujar de to i el vent l'aviva com un incendi.

Els gats aixequen el cap i em miren de reüll en la foscor, ho sé, noto la seva mirada felina, però després tornen a enroscar-se.

Quan ja gairebé no ho esperes, el ruixat afluixa, les gotes alenteixen el ritme i la canalera va graduant el seu cabal. La remor de la ciutat torna a bategar en la llunyania i algun tro retruny encara cap a les muntanyes. A poc a poc tot torna al seu estat inicial i les gotes es desdibuixen en la foscor. Els gats ronquen a 50 vibracions per segon i la nit de novembre s'estén definitivament entre els nostres somnis.