la meva àvia, quan arribaven aquests dies de gener i de febrer i el cel es posava d'un gris plomós, sempre deia: "Any de neus, any de bé de déus". Un refrany, tot s'ha de dir, una mica pagà, però la gent de pagès -ja ho deia Pla- mai havien deixat de ser-ho del tot. Per alguna cosa la denominació "pagès" ve de "paganus".

Però la neu a la terra baixa ha estat sempre un bé escàs, una enfa?rinadeta a l'any, i una tempesta cada tres o quatre. Aquí la neu cau amb desgana i a vegades es fon abans d'arribar a terra i, malgrat tot, ens fa anar de corcoll. Quatre volves i fan tancar les escoles, un floc de neu en una catenària i es col·lapsa el trànsit ferroviari, un ninotet damunt del capó d'un automòbil i el Twitter ja en va ple.

Si haguéssim de fer cas només dels àlbums fotogràfics familiars, arribaríem fàcilment a la conclusió que les generacions precedents vivien en una mena d'era glacial, de neus perpètues. Quan nevava les botigues de productes fotogràfics feien l'agost, els rodets esdevenien producte de primera necessitat i les càmeres treien fum. Ara passa gairebé el mateix i els carrers s'omplen de gent desva?gada que es mira amb ulls esbatanats la neu que cau, com aquells egipcis de l'antigor que quan plovia els semblava que era el Nil que els queia del cel.

Però la neu al nostre país és el que és, poca cosa. Un parell de dies després de l'alarma i de la il·lusió i tot torna a la normalitat, només ens queda el record blanc d'aquells instants de quietud i de silenci, i un munt de fotografies a la targeta de memòria de la càmera digital que potser mai més tornarem a mirar.