Ara ens mirem els boscos de lluny, amb la mirada neutra del conductor que passa per l'autopista abstret en les seves cabòries. Són simples taques de verd entre les edificacions que solquen de dalt a baix tot el nostre paisatge. Un bosc, a tot estirar, és un indret pintoresc, habitat per gnoms que hi cultiven bolets, o arbres de Nadal, per després anar-los a vendre a preu d'or a les botigues de l'Eixample.
Però els boscos dels nostres avis eren un altre món, un lloc de treball i una font important de riquesa. Dels boscos en sorgia el combustible que donava energia a les llars i als artesans. Dels boscos en venien aliments, remeis i materials sense els quals no hauria estat possible el desenvolupament de la nostra civilització.
Tinc un amic metge que sempre em diu que els primers humans no haurien pogut desenvolupar del tot el seu cervell si no hagués estat per les proteïnes obtingudes de la ingesta de carn. D'igual manera crec que també podem dir el mateix dels boscos. La cultura humana, sense anar més lluny, no seria el que és si no fos pel paper obtingut gràcies a l'escorça de determinats arbres.
Som fills dels boscos i hereus de la seva riquesa, però també de pors ancestrals. A través dels contes i de llegendes, els boscos ens apareixen com indrets inhòspits, ignots, inaccessibles, impenetrables i obscurs. Hem escoltat durant centúries la veu ronca dels nostres avantpassats a la vora del foc. Som fills dels boscos i de les caputxetes vermelles, de Perrault i dels germans Grimm, i d'un pastor que des de la muntanya ens diu que ha matat el llop.
