Els veureu volar formant estols immensos. Es mouen com si fossin núvols foscos que bateguen empesos per una força interna invisible. És una dansa inquietant que té lloc per damunt dels nostres caps. Ens deixa bocabadats. Vistos de lluny, tots a una, seguint no se sap quin director, produeixen una certa fascinació. Vistos de prop, més arran de terra, que és on s'aturen a fer niu i a buscar teca, els estornells -com tantes altres coses- perden tota la gràcia. Tenen un piular desagradable i un plomatge negre que ens fa pensar en els corbs i altres rapinyaires. A l'horabaixa xisclen també tots junts, com si s'haguessin posat d'acord, i la simfonia resultant és eixordadora. Tant, que molts ajuntaments han hagut d'invertir calerons en la instal·lació d'altaveus que emeten els crits dels estornells atrapats pels ?rapi?nyaires. És la manera que hem trobat de fer-los fora. Diuen els especialistes que n'hi ha de dos tipus: el vulgar i el negre. Diuen també que van arribar a Catalunya no fa gaire temps, però en Cels Gomis ja els esmenta a la seva Zoologia popular catalana, cosa que vol dir que ja passaven per casa nostra fa més de cent anys. "Ser un bon estornell" equival a dir d'algú que és astut i cautelós. Vistos per un pagès els estornells són una plaga. Gratant la terra, fan malbé el tros, s'ho mengen tot, també les olives, i ja ens podem imaginar què vol dir això si un d'aquests immensos estols tria el teu oliverar! Per si fos, poc llencen els pinyols als sostres de les cases, què és on els agrada fer niu, entre les teules. "Tapen el sol" -deia un, anant al camp. A ciutat, la dansa dels estornells és una capa sinuosa, àgil i voluble. Una mena d'il·lusió que visibilitza el cel i les altures. Tot allò que tan sovint ni es veu.
