Adrià Puntí forma part d'una generació de músics que ha construït una obra coherent que s'ha instal·lat en la memòria saltant pel damunt d'èpoques i modes. És un autor sorprenent, sorprèn que a Salt el nomenin fill predilecte. De joves ens va sorprendre el seu domini de la llengua, com la sap utilitzar, capgirar i enlairar d'una manera poètica per treure'n l'essència. Els matisos ocults en les paraules. També sorprèn l'ús de la veu, unes vegades granulada i rebotida en coves mínimes i unes altres afilada amb aguts que desperten la son de les coses no dites. I la ironia i el goig d'oferir imatges, retrats i sentiments sorgits de la passió d'un observador d'ànima calmada o atorrentada. Puntí sobreviu a qualsevol etiqueta mentre, pas a pas i en cada escenari, va deixant les peces d'una obra memorable. És savi a l'hora de triar els materials de la seva alquímia i sobretot de donar una visió original a ritmes com el reggae, el rock o l'havanera. Catifes sonores que li serveixen de coixí per reinventar i desenvolupar el talent, per narrar el misteriós solatge dels moments senzills, per aprofundir en instantànies viscudes o intuïdes, l'èpica senzilla de situacions quotidianes. Més íntim que explosiu, recull un àlbum conformat per fotos, escrits, postals, dibuixos i sonoritats inquietants, amb planes en blanc i planes atapeïdes de percepcions. La bellesa colrada d'esclats de malenconia recorre un carrer de primavera continguda, espais d'infantesa i joventut que es projecten en la impecable maduresa creativa que sorgeix després de la pluja. Ara, quan Puntí ens continua sorprenent, alcem el got de ratafia i brindem per un autor que remunta el pas del temps.
