Un paisatge és l'evocació d'un espai determinat, congelat en els ulls de la gent que l'habita o que el visita. És un indret que evoluciona en el temps, que gira i que roda, com el mateix planeta que li serveix de basament. El paisatge és la unitat geogràfica bàsica, és el que abasta la mirada humana entre una mà i l'altra posant els braços oberts. És la mínima porció de terra habitable, si més no en la imaginació de cadascú.

Els avis dels meus rebesavis, per l'única branca que ens ha estat possible estudiar, van fundar la seva família a Vilobí d'Onyar al segle XVII, després, de generació en generació van anar saltant de poble en poble: de Vilobí a Vidreres, de Vidreres a Caldes de Malavella, de Caldes a Llagostera, de Llagostera a Cassà de la Selva i de Cassà a Campllong. Si dibuixem aquest recorregut, unint els punts en un mapa, obtindrem un semicercle de 50 quilòmetres que es pot recórrer a peu en 10 hores. Però per fer-ho van tardar gairebé 350 anys i amb prou feines es van moure de la plana de la Selva. Durant més de tres segles els seus ulls van resseguir diàriament el perfil blavís dels alzinars en la lleu serralada de les Gavarres, el pas cansós i enfangat de l'Onyar i les boires impertorbables de l'estany de Sils. El seu paisatge eren camps de naps entre les rieres o el cul d'una euga entre els marges d'un camí.

Després el món ha girat molt més ràpid, però el paisatge ha quedat petrificat en la memòria i sempre ens atreu amb una força ignota. Esperem que arribi de nou la primavera per contemplar com floreixen els saücs en la terra que algun dia ens acollirà per sempre.