Al nou mil·lenni encara es fa servir el vell concepte "per progressar cal la tecnologia i la tecnologia demana sacrificis i trinxar el territori". Les torres de la MAT, imponents i d'aire fantasmagòric palesen una realitat, són la metàfora de de la nostra vida. El retrat de l'irremeiable. Han estat deu anys de resistència ciutadana i de desinformació sobre el soterrament de recursos i possibles alternatives i tot ha acabat amb la terra cremada dels fets consumats. Al perfil de més d'un centenar de torres hi veiem una oportunitat perduda a l'hora de disposar d'un territori endreçat i curós amb el medi ambient. La resignació és l'únic que li resta a la població davant les megaestructures. Recordem que el fracking encara és una amenaça per a algunes poblacions gironines. També ho és un TGV que s'inunda i no és de gran velocitat o les carreteres que enxarxen un ?paisatge construït amb l'ànsia insadollable d'una societat que creu viure en un món de recursos inacabables. Mireu les pintades fetes a les vies del tren a Girona, s'hi demana més ?aigua per al riu Ter. Els francesos han soterrat la línia d'alta tensió. Hem vist com els polítics s'afanyaven a fer-se la foto en la inauguració de la MAT. Sempre serà de propietat ?espanyola i un punt de dependència energètica amb l'Estat espanyol. Ha estat un retrat trist que constata com moltes infraestructures només satisfan interessos empresarials; ?aixecades a l'esquena de la gent que viu al territori. La tecnologia implica servitud i paciència sobretot per als que el progrés els passa pel damunt.