Ja falta poc, un dia i unes hores, per donar per inaugurat a Girona això que ha acabat denominant-se Temps de Flors. Abans que una gernació de visitants m'impedeixi fer-ho, he decidit passejar-me per la ciutat vella.
Els petits calzes blancs i esponerosos dels saücs ja han florit a la vall de Sant Daniel i em conviden a iniciar aquest viatge. Els saücs enfonsen des de fa segles les seves arrels en la terra molsuda de la riba del Galligants. Enfilo per un pont i pujo per la baixada del Bisbe, que és un dels pocs carrers inclinats de la Girona monumental que no ostenta el títol de "Pujada". Jo, com gairebé sempre, constato que vaig contra direcció. La suau aroma dels saücs es balanceja entre el refilar dels ocells i la remor somorta d'uns treballadors municipals que netegen la llera del riu. Al capdamunt, vora el portal de Sant Cristòfol, entre els còdols i el verdet de les roques, hi ha una capa de floretes nívies que en breu escombraran per a deixar pas a les flors oficials. A la caserna dels Alemanys tot està tranquil, els arbres descansen en la seva pau acostumada i només em trobo amb algun passejant com jo, fanàtic de la pedra picada. Als portals dels grans casals, que aviat s'ompliran de coses de disseny, encara s'hi poden entreveure objectes quotidians: una pilota, una bossa d'escombraries o una cadira, però a les escales de Sant Domènec ja hi han dipositat el cadàver d'un arbre que serà admirat durant uns quants dies com l'esquelet d'un diplodocus.
Al carrer del Portal Nou les glicines no han acabat de florir i al jardí de la infància, malgrat tot, encara hi juguen els nens.
