Han passat 10 dies de les eleccions i l'adrenalina dels partits ha tornat als nivells de la reflexió calmada, tret d'aquells personatges que se senten còmodes en la fúria permanent. L'immens poder territorial que va acumular el PP fa quatre anys s'ha diluït a mínims històrics. Les seves majories absolutes s'han polvoritzat, fet que ha provocat una debilitat progressiva en l'exhibició de fortalesa prepotent a la qual ens tenien acostumats. Però el símbol d'aquest canvi el representa el protagonisme de les dones de perfils diversos que, en positiu i negatiu, han marcat aquests comicis. El triomf d'una jutgessa jubilada, Manuela Carmena, al capdavant de la candidatura d'Ahora Madrid (marca local de Podem) ha desbancat la força dialèctica d'una veterana en política com és Esperanza Aguirre, que ha fet ostentació de no saber perdre. Ada Colau ha sorprès tothom i potser a ella mateixa de la seva victòria per ser l'alcaldessa de Barcelona. El seu estil reivindicatiu marcat per anys d'activisme li han dotat d'un estil propi oposat visiblement amb l'establishment dels polítics catalans. Encara que els seus detractors no ho declarin, els ha agafat desprevinguts; és dona i no respon als cànons de respectabilitat i honorabilitat, creats per ells mateixos. Entre la novetat que empeny i allò que ja ha caducat hi ha més exemples de dones que en substitueixen d'altres que ja fa temps que haurien d'haver marxat. Mònica Oltra, amb un discurs fresc i proper, s'ha imposat a Rita Barberà, l'eterna alcaldessa de València que exercia un poder més propi dels virregnats de segles passats. La llista dels canvis continua i haurem d'esperar al novembre per tancar-la.