Uns pares d'Olot van decidir no vacunar el seu fill. Si busquen a les hemeroteques trobaran força bibliografia i molta xerrameca recomanant la no vacunació sistemàtica de les persones. Teresa Forcades, abans d'entrar en política i de sortir del convent, també feia campanya contra la vacuna de la grip A. El nen ara és a l'hospital lluitant contra la diftèria. De vegades ens sembla que podem intervenir en el futur, que hi podem ficar cullerada. A casa també ens ho vam plantejar quan va arribar la vacuna contra el càncer d'úter. Sempre que em trobo amb dilemes d'aquests em ve al cap el que explicaven al barri. El cas és que una veïna va tenir la possibilitat d'arreglar el servei militar del seu fill. No s'ho va pensar. Gràcies a una amistat influent el noi, en lloc d'anar a l'Àfrica a fer de soldat, seria a Barcelona i faria de xofer d'un militar. Van fer servir la influència i la mili quasi no s'havia de notar. Poc després, conduint el vehicle, el noi va tenir un accident mortal. I el que havia de ser una sort va acabar sent una desgràcia.
Sobre el lliure albir se n'ha escrit molt i se n'ha discutit també molt i, si no hi posem la fe entremig, no s'arriba enlloc. Moltes àvies dirien que el que ha de passar, passarà. Que cal tirar endavant amb les bones i les males decisions que hem anat prenent. Pel que fa a les vacunes ja s'intueix com acabarà tot: seran obligatòries. És la solució més fàcil. El que no canvia mai, però, és l'oportunisme. En un acte de SCC el ministre de Sanitat, Alfonso Alonso, es vantava que junts aniríem millor, total perquè han anat a buscar el medicament contra la diftèria a Rússia. Ara falta que els russos també ho diguin, que junts aniríem millor, perquè al capdavall el fàrmac l'han fet ells.
